No abarateixis el somni.

Les revolucions no son perfectes i dubto molt  que les #acampades es puguin anomenar “revolucions”. Pot ser és massa d’hora per analitzar aquest fenomen i veure les aportacions que farà al futur general. Però es ben cert que efectes ja els ha produït en la vida política,  ha estat un important  toc d’atenció als poders del país. Als polítics, especialment als d’esquerra que no han estat capaços de respondre a les expectatives i demandes  dels ciutadans mes joves i potencialment mes propers a ells, o als bancs (que molt em temo que tant els hi fa), o al sistema en general que no respon com caldria.

D’altre banda les #acampades han demostrat quelcom de més. Ningú pot dir ara per ara que a un bon grapat de joves i no tant joves no els interessa la política i que no els uneix un comú denominador generacional. Feia molt de temps que els joves no parlaven i feien política tant com ara ho estant fent. A la seva manera, amb  els seus valors i els seus mètodes. Per primer cop en molt de temps el debat polític no ha estat induït des de d’alt. La revolta de les places ha deixat  ben clar que els joves no son sols futur, sino que volen ser i son també present.

Es important assenyalar  que el debat identitari ha estat marginal en aquest cas,  fet  que demostra amb claredat que aquest es normalment un debat provocat o amplificat amb excés. L’espanyolisme cavernícola i el radical sobiranisme de tall “talibà” han  jugat un paper força galdós i molt marginal, no han entens res o no ho han volgut entendre, per això han intentat per tots els mitjans dinamitar i dividir aquest moviment transversal, unitari i de caire universalista. Mentre la majoria defensava amb ment oberta actituds i posicionaments mestissos, integradors i “babèlics” uns pocs feien el ridícul intentant imposar la “Ñ” o la “Ç” con a únic i unilateral discurs “polític” sense contingut, de baix nivell i excloent.

Les #acampades han contribuït també a provocar una certa reflexió a la base dels partits, reflexió que sorgeix d’a baix cap a d’alt i que sense cap dubte provocarà reflexions positives a les cúpules i alguns canvis en aquestes organitzacions fent-les menys piramidals i mes permeables, plurals i participatives.

La #spanishrevolution  ha complert amb escreix el seus primers objectius, que no eren altres que generar un important debat social i polític i fer la aportació generacional d’un segment d’edat de la societat que no havia trobat encara les eines per fer-ho. Ara la feina es una altre, força mes difícil. Ara cal que demostri la seva capacitat de construir de tot  això un discurs polític de qualitat, democràtic i avançat i saber traslladar-ho amb coherència.  El perill es clar, no tots els joves de les #acampades poden romandre a les places tot els dies, tenen altres coses a fer. Les places no poden ser ocupades nomes per els “ninis” o els mes marginals, això no ajuda la “revolució”. La #spanishrevolution (jo no li he posat el nom), ha sorgit  com un moviment transversal, polièdric, modern i universalista, molt hàbil  en l’ús de les noves tecnologies i les xarxes socials. Amb aquestes eines i una bona organització (de la que son perfectament capaços) poden seguir fent la revolta en xarxa, fins hi tot poden ser mes eficients i així evitar, també, un claríssim perill d’instrumentalització dels que no tenen res a fer o no volen fer res per aconseguir que per un cop no s’abarateixi el somni

Felip Puig i els seus mossos han tornat a fer actual aquesta ja vella canço i especialment en aquesta versió