“REGNES DE TAIFES”


[
ON L’UNIC IMPORTANT ÉS EL PODER, SENSE ESCRÚPOLS I PETI EL QUE PETI]



Les taifes (de l'àrab طائفة, tā'ifa, 'part', 'secció', 'grup', 'facció') eren petits nuclis polítics i militars (fins a 39) en què es va esberlar el califat de Còrdova després que fos destronat Hixam III, de la dinastia dels omeies, l'any 1031. Es van acabar convertint en estats independents, coneguts amb el nom de regnes de taifes.
L'expressió regnes de taifes també s'utilitza metafòricament quan hom al·ludeix a una situació no jeràrquica en què el poder està fragmentat entre diferents persones i hi ha conflictes constants entre ells (per exemple dins d’una institució, d'un partit polític o en una empresa

Vivim a l'era de la postveritat, on la veritat, la realitat i l'eficiència política, els valors i les bones pràctiques importen poc o sovint gens i on l'engany, la mentida i la fatxenderia prenen altíssims nivells de protagonisme i fins hi tot de lideratge social i polític. Això ho veiem en tots i cadascun dels àmbits de l’acció política i institucional, aquí i arreu, però on es desenvolupa més i de forma més descarada és en aquells espais territorials amb suficient poder però més petits i allunyats dels habituals focus mediàtics. Especialment en aquells espais que no criden en excés l’atenció i on la societat civil no és prou forta, sovint acomodatícia, acrítica, resignada i conformista, i / o no te els mecanismes suficients, per diverses i múltiples raons, per actuar com a cívic i civil contrapoder democràtic. Municipis mitjans amb certa capacitat de gestió política i amb una població poc acostumada a una real normalitat participativa i democràtica  solida i de fons i amb uns sovint sorprenents baixíssims nivells d’implantació d’una mínima cultura democràtica bàsica i elemental de finals de segle XX i no diguem de segle XXI. Aquest municipis, sovint encara, malgrat sembli increïble, estructurats social i políticament sota paràmetres de societats molt tancades i amb un elevat flaire a prepotència institucional perfectament combinat amb ranci caciquisme estructural, que malgrat ser a relativament pocs kilòmetres de grans metròpolis son l’escenari perfecte per perpetuar discreta i eficaçment formes de fer en política i en la cosa publica que molts creiem ja molt llunyanes i superades a la nostra societat. Si no ho viviu i ho compareu no és possible imaginar com, més sovint del que creiem, la distancia en les formes de fer política en algunes d’aquestes poblacions i la metròpolis propera es pot i s’ha de mesurar, per ser prou exactes i precisos, en anys llum. Molt sovint practiques polítiques que en aquest llocs s’interpreten com a “normals” o fins hi tot creuen que son normals i que de cap manera es poden qualificar aixì, ni en el fons, ni en les formes, des de el punt de vista democràtic. Si aquestes practiques fossin realitzades per qualsevol càrrec electe amb responsabilitat política i de gestío a Barcelona o al seu més proper cinturó metropolità (la Barcelona real) produirien com a mínim un escàndol de conseqüències imprevisibles i sense cap dubte una pressió ciutadana  espectacular amb les conseqüents dimissions, renuncies i assumpcions fulminants de responsabilitats polítiques. Aquest municipis políticament parlant són com la selva i els hi cal urgentment entrar en un  profon procés de normalització democràtica real.


El tema processista i contraprocessista i les seves poc recomanables practiques generalitzades per la part de tots els agents polítics que han jugat i la conseqüent hiperventilació i crispació política i social, també ha influït molt desafortunadament com a referent més proper de la cultura democràtica de la ciutadania en general i molt especialment de la majoria de càrrecs electes. Representants polítics que en aquest llocs sovint sorgeixen de la base més bàsica, tenen poca o nul·la experiència política, van en llistes i assumeixen el càrrec generalment per nobles raons voluntaristes, admiració quasi bé idolatríca al lider local de torn, o per sincera estimació al seu poble i autentica vocació de servei, però sense saber amb claredat en quin terreny juguen, quina ha de ser la seva forma d’actuar, amb qui es juguen el prestigi, com han de protegir-se d’interessos privats de propers, ho fins hi tot quin ha de ser el seu paper polític i institucional , però sovint  també per la seva lògica inexperiència esdevenen essers amb poc criteri polític, amb pors, molt mal·leables, molt vulnerables, i propicis a deixar-se influir en excés, fàcilment manipulables per alguns “companys” amb molts menys escrúpols (no crec necessari repetir el vell axioma sobre els companys de partit), que si en saben, alguns la saben molt llarga, tenen molt clar el que volen, però la seva legítima vocació política no és tant per el bon funcionament del municipi o el bon govern, sinó més aviat prioritzen  tota circumstancia al servei de les seves òbviament legitimes ambicions personals de jugar i créixer en política sigui com sigui i al preu que sigui, i si pot ser anar molt més enllà de l’àmbit local i tocar cada cop, peti qui peti i peti el que peti, més poder des d’una extrema ambició exageradament egoista, egòlatra, egocèntrica i personalista. Esdevé molt habitual aquesta complexe convivència entre gent amb voluntat de servei i gent amb voluntat de servir-se, i si els primers no estableixen els mecanismes de protecció suficients acostumen a esdevenir amb el temps víctimes fàcils dels segons.

Si a tot això li sumem les “influencies” d’actuals i nefastos personatges polítics, nacionals, estatals i internacionals en les seves “practiques” polítiques i comunicatives carents de veracitat, bones formes, amb pocs escrúpols, enganyoses i molt poc ètiques, però que molts d’altres, amants dels discursos i l’acció política fàcil i amb un dissimulat però elevat menyspreu a les bones practiques i a la ciutadania les accepten,les fan seves, les entenden com a políticament rendibles i profitoses, els ciutadans i ciutadanes tenim per davant una combinació de factors i circumstancies que ens dibuixen un esfereïdor , complexe i perillós panorama en ho referent a les practiques polítiques en aquest àmbits, institucions i territoris .

El Vendrell, és un dels municipis amb un veritable risc democràtic al reunir aquestes arriscades condicions; capital de comarca que li caldria exercitar més i millor un autentic i més profitós lideratge a la mateixa. Municipi plurinuclear organitzat de forma excessivament centralitzada, ciutat fosca, grisa, gens atractiva i molt desendreçada, amb un nivell cultural per sota de la mitjana, un nivell d’atur altíssim, un elevat nivell de privatització dels seus serveis públics. Els mitjans de comunicació públics (radio i televisió) molt precaris tecnològicament, amb un perfil molt baix, i molt poc plurals i controlats de facto amb ma de ferro per un carreg electe del govern inclòs en moments electorals (contravenint de fet totes les normes i convencions de com han de ser  els mitjans de comunicació públics locals i fins hi tot  normes superiors referents al dret  ciutadà de participació política), sense debats plurals de fons sobre cap tipus d'aspecte de la realitat local, nacional o estatal (només gaudeixen d’espais per exposar la seva en profunditat els regidors del equip de govern i l’estructura de premsa de l’Ajuntament està exclusivament al servei dels mateixos, fins arribar a ser els únics amb dret reconegut a utilitzar el faristol i l’espai de premsa institucional). Un municipi que premia econòmicament en excés l’accío política dels membres del equip de govern i castiga i ofega per la mateixa via l’acció i la tasca de l’oposició, impedint així, el normal i democràtic joc de poders i contrapoders.  Municipi amb un considerable volum de base social amb postulats totalitaris de tall ultradretà. Una administració local poc eficaç, sovint opaca, lenta, farcida d'amiguisme i carregada de “irregularitats” històriques. Municipi amb una societat civil sovint organitzada però amb pocs mitjans o sovint molt controlada, en alguns casos fàcilment neutralitzables, i sense espais reals per dir la seva en els mitjans públics i exercir amb normalitat i llibertat cívica i democràtica el seu fonamental paper.


Al llarg de propers articles aniré analitzant fil per randa, diferents actituds, comportaments i situacions que demostren aquest desgavell democràtic institucional, les males i enganyoses formes de fer i actuar  i el molt evident dèficit democràtic institucional que porta clarament a afirmar que en aquest municipi cal fer urgentment una profunda, exigent i bel·ligerant tasca de “normalització democràtica”, que contribueixi a fer visualitzar més enllà de les seves fronteres territorials aquestes males practiques i  implicar  les forces polítiques representades en la superació d'aquest deficit (totes  son víctimes a excepció del partit majoritari al govern municipal), a la societat civil local i la ciutadania en general per tal d’evitar la consolidació crònica  d’aquestes males practiques per evitar la normalització en l’espai public i institucional d’aquest "regne de Taifes" i les seves practiques caciquils, com autentic i veritable perill per una normal i solida convivència democràtica i el respecte degut a la plural i democràtica normalitzada participació política i ciutadana.

1 comentaris:

Anònim ha dit...

Interessant i força encertada reflexió