Porto unes quantes
setmanes valorant i meditant molt com he d’actuar i
a qui tinc que donar el meu vot
aquestes properes eleccions. La decisió no és gens fàcil.
Una barreja de sentiments
contradictoris i raonaments em persegueixen tots aquets dies. El cap,
el cor , el cos i fins hi tot, el fetge és barallen
constantment per sortir-se amb la seva.
Tinc molt clar que el
futur mapa polític del nostre país i
del Estat Espanyol és dibuixa com
a força aterridor, i també tinc clar que el
partit que guanyarà no ho farà
per mèrits, sinó que ho farà per
oportunisme i sense deixar-nos
gens clar als ciutadans què és el
que volen fer. Soc
d’aquells que creu que les eleccions no es guanyen, si no que
les perd qui mana. I també tinc clar que aquest cop s’ho tenen força
merescut. El desastre és de proporcions
descomunals. Fins hi tot. un podria fer el cor fort i votar com sempre si la única raó per no votar-los fos la
incapacitat manifesta d’ afrontar
aquesta tremenda crisi que no van
provocar ells sols. Però, aquest no és el
cas, crec que el seu gran pecat
ha estat un altre. Crec
sincerament que han traït de totes,
totes , els principis que des de fa molts anys van fer que moltíssims ciutadans confiéssim en
aquesta força política i que
la fes la principal
força política del país. Al llarg
de tot aquest any, molta
gent ha sortit al carrer reclamant millores democràtiques i més
capacitat per participar en política i a
la cosa publica. Aquest missatge anava
dirigit molt especialment als partits
progressistes, que no han fet ni cas o
simplement, han fet comèdia cara la galeria i cara endins,
han actuat els seus aparells de forma
totalment contrària a la que la
gent esperava i reclamava (tal com comentava en un article anterior) .
La campanya i precampanya ha estat en general a tots els
partits lamentable, un insult a la
intel•ligència del ciutadà, fins hi
tot, fastigosa, molt especialment la del partit
al que he votat durant
molts anys. Pocs continguts,
poques propostes, contradictòries, a la defensiva , barroera i més planificada, sembla, per situar a la
cap de llisa en una “plataforma de sortida millor per
processos interns que per
oferir un lideratge a la societat . No seria just
generalitzar i es pot dir que candidats d’altres partits tals com la Laia Ortiz i en Carles Campuzano han fet
campanyes personals força dignes. Tot
això, no ha contribuït gens
ni mica a donar-me
el mínim argument
per tornar a votar-los, més
aviat tot el contrari.
Una campanya basada en la por, pot ser efectiva quan
hi ha alguna cosa a guanyar, però aquest
tampoc és el cas. El triomf del
PP per majoria absoluta és, ens agradi o
no, inevitable i serà del tot legítim. Seguir posant por només és traumàtic per
la ciutadania que prou problemes té, no serveix per a res, si no
és només amb la finalitat
d’obtenir una pírrica victòria
a Catalunya que doni cobertura i
sigui utilitzada en clau interna per
legitimar de retruc a tots aquells que
per raons de supervivència personal s han parapetat
darrera de la llista electoral
,malgrat ser els responsables directes,
situació de desgavell i decadència de
l’organització. Han volgut situar
al votant entre la tessitura de
votar-los contra la por al partit
que sense cap dubte guanyarà, o
la por a un model de partit que
la societat rebutja. Les llistes obertes
ens haguessin facilitat el fet de poder
excloure segons a qui del
nostre vot, però no les han volgut, aquest no és el cas i se’ns ofereix
un paquet tancat francament difícil de digerir. Han anat massa lluny. No
és acceptable des de cap punt de vista
que carreguin la
responsabilitat del seu fracàs
sobre el votant.
Per a mi la decisió
és molt difícil, aquest cop no voldria anar a votar
tancant els ulls i tapant-me el nas com
he fet els últims cops. El meu vot no
evitarà en cap cas la inevitable majoria
absoluta dels altres, però tampoc
voldria donar cobertures a qui no les
mereix.
El cap em demana no votar al partit que porto votant des de fa molts anys i no caure en aquell parany. El cor em
demana ser lleial a aquest projecte, però
qüestiona si la lleialtat passa
aquest cop per recolzar amb el meu vot a qui ho lidera. El cos el que em demana és anar a votar i donar un vot de confiança per
ajudar-los a entrar a la vida
parlamentaria a gent que sorgeix de la societat civil i que vol canviar les
coses i que sembla que poden aportar l’aire fresc que tant ens cal. I el fetge em diu
que els envií directament a
pastar fang.
No sé encara que faré i molt em temo que no
ho sabré fins el moment en que
entri per primer cop a la meva vida en una cabina de votacions. No sé quin dels meus òrgans
guanyarà, però el que sí que sé és que ni oblidaré, ni perdonaré mai a
tots aquells que m’han produït
aquest desordre en el meu organisme. No tenen vergonya! Però, d’això
ja en parlarem el dia 21.
Quiero que el “Doctor alemán” se olvide de mi madre y que mis hermanas
sean algo más que meras hijas “virtuales”.
