Quien pierde los origenes, pierde identidad


( Post rescatat de la primera època de Cròniques criolles)

A principios del siglo XX por penurias económicas y por la guerra del Rif, cuatro de los cinco hermanos Olivella i Saloni, Josep, Rosa, Jaume y Andreu, se vieron obligados a marchar de Catalunya en búsqueda de un mundo mejor. Salvadora, mi abuela, se quedó para cuidar a sus padres i salvaguardar el pequeño patrimonio familiar, mi abuelo, Amado Ferrer, los ayudó a huir por los Pirineos. Después de muchas penurias, Josep Olivella i Saloni llegó a México, justo entiempos de la Revolución Mexicana, y en breve se reagrupó con sus otros tres hermanos. Todos se casaron allí, Josep por poderes con su novia de Barcelona, Benita Soler, Rosa esposó con un prominente negociante catalán establecido en Toluca, Lázaro Vendrell, originario de Ordal del Penedés, Jaume casó con una catalana de Santa Margarida i els Monjos, Balbina Carbonell y Andreu contrajo matrimonio con Beatriz de Landero una aristocrática dama descendiente de uno de los últimos Virreyes de la nueva España.
Mientras mis abuelos permanecieron en una España cerrada, pobre y miserable. México acogió de buen grado a el resto de los hermanos donde con muchos esfuerzos y tenacidad consiguieron situarse y consolidar su futuro mejorando substancialmente su posición social. Nuevos miembros de la familia Olivella nacian en un nuevo mundo.
Años más tarde, mi padre, Josep Ferrer i Olivella, después de luchar y ganar en una guerra, que nunca quiso hacer, se vio obligado a alcanzar a sus tíos, acompañado de mi madre Teresa Sandoval y de mi hermana mayor Eulalia, buscando también un país mas abierto y con más oportunidades.
México les integró permitiendo siempre conservar sus costumbres y creencias.
Este video pretende ser un sentido homenaje a todos ellos, catalanes valientes que llegaron a un México acogedor donde pudieron labrarse un futuro más digno para ellos y unas nuevas generaciones de mexicanos catalanes que nunca han olvidado sus orígenes y que sienten un profundo orgullo de ser fruto de esas gentes y de formar parte de estas dos grandes naciones, Catalunya y México.


La familia Olivella hacia el último cuarto del siglo XIX

(Mis tatarabuelos)

(Daguerotipo colección fotográfica de Margarita Arasa i Ferrer)

17 comentaris:

Anònim ha dit...

WUAPISISISISISMO:

Muchas gracias por haberte tomado el tiempo y la dedicación de haber hechó este fabuloso video que como ya hemos dicho ..."es necesario saber de donde venimos para saber a donde vamos"....y tomarlo como ejemplo para las nuevas generaciones, que sepan siempre ha habido tiempos dificiles, que los tatarabuelos no lo tubieron facil y todos estamos por ello obligados a sacar la casta y ser lucadores incansables.
muchas gracias
muchos besos y abrazos para ti Xavier
Nuria Vendrell Vendrell

Anònim ha dit...

Guau!!!!!!! Xavi, si que esto conmueve....
Que detalle de tu parte, tomarte el tiempo para poner todas estas fotos juntas y publicarlas.
Lo hablamos mucho y ahora lo has hecho realidad.
Gracias primito, se te extrañan por aca.
Ya urge que regreses, a esta la tierra que te vio nacer besos

MªEsther Olivella
(Enviado a mi cuenta de facebook.XFS)

Anònim ha dit...

Hola Xavier
A l'Aina li encantaria tenir-ho

moltes gràcies
tns

mª teresa
(Enviado a mi cuenta de facebook.XFS)

Anònim ha dit...

Hola, esta increíble!!!
Saludos a todos!!!

Edna Olivella

(Enviado a mi cuenta de facebook.XFS)

Anònim ha dit...

Hola Xavier!!!
Como estás???
Aunque no tenemos mucho contacto siempre es un gusto saber de la familia.
El video está increíble, me gustaría que me enviaras una copia para que mi papá pueda verlo.
Mil gracias y saludos.
Edna Valeria Olivella.

(Enviado a mi cuenta de facebook.XFS)

Xavier Ferrer i Sandoval ha dit...

Gracias a todas por vuestros comentarios.
Nuri,siempre he creido muy importante conservar la historia familiar y ser consciente de ella.
Aina,como puedes ver no somos pocos, hay muchos mas de los que salen en el video. El hecho que nos separe un oceano no ha sido nunca un impedimento para mantenernos en contacto, estas fotos eran el "Faceboock, skype..."que ellos tenian, lo usaron bien y ahora podemos disfrutar de esas magnificas imagenes y sacar nuestra propias conclusiones.
Esther, sabes que entre todos tenemos cantidades ingentes de buen material, fotos, diapositivas, documentos y peliculas muy antiguas y muy buenas. Entre otras las que tus abuelos rodaron en 8 y super8 durante sus multiples viajes de México a Cal Salinas, que no dudes que son de gran valor documental, dudo mucho que no sean de las mas antiguas que hay por todo el Penedés, sin citar todas las imagenes de un México tambien ya inexistente (DF, Valle de Bravo, Toluca). Estaria bien poner todo en común y hacer algo con todo ese material.Creo sinceramente que tiene un valor que transciende mas alla de la familia. Forman parte de la historia cotidiana de dos paises.
Edna, me encantó tu rapida respuesta, espero que a mi tio Toño le guste, enviale un afectuoso saludo de mi parte

Besos

Xavier

Anònim ha dit...

Primo!! Coincido, leí las notas en tu blog y realmente esta conmovedor.... muchas gracias por este valioso regalo a la familia! Te mando un abrazo!

Yelian Olivella

(enviado a mi cuenta de faceboock.XFS)

Anònim ha dit...

Hola!!! WOWWW MIL GRACIAS!!! por este increible regalo, tienes toda la razón en tu palabras, desgraciadamente yo deje de ver a toda la familia muy pequeña, y solo me acuerdo de Ma. Esther y Salvador que son los que mas convivi, pero con esto estoy empezando a conocer a la familia Olivella. Nuevamente Muchas Gracias!!!
Besos y Saludos a todos.

MªJosé Olivella
(enviado a mi cuenta de faceboock.XFS)

Anònim ha dit...

Buenísimo... muchas gracias Xavi!!!
Te felicito por la compilación de fotos (y el armado del videito)

Para los que estamos regados por el mundo y no podemos vernos personalmente...estaría bueno actualizarnos aunque sea virtualmente...

Armemos un album fotográfico online y así le damos continuación a las generaciones: Ntos papás, nosotros y los más pequeños (sobrinos o hijos que ya andan pupulando desde hace algunos años y seguro no los conocemos).

Acá mismo en el Facebook... abrimos un grupo y actualizamos fotos de antaño y presentes... si les late la idea, escriban y me pongo las pilas para armarlo.

Besos a todos desde la cálida primavera bonaerense.

Katzi Olivella
(enviado a mi cuenta de Faceboock.XFS)

Unknown ha dit...

Xavi enhorabona per la currada. M'ha fet molta il.lusió trobar els meus REREREBESAVIS, en blanc i negre, si, tal i com devien ser ¿?¿?, però per internet !!! Sis plau, fes-me'n arribar una còpia, a la mare, l'eva i la iaia els encantarà veure-ho... petons
Laia Arnal
laionabarcelona@gmail.com

Xavier Ferrer i Sandoval ha dit...

Gracies Laia, pero la currada no es meva, sino dels que ens han precedit a tots nosaltres. La que varen liar aquells dos vellets ja fa molts anys jeje ! Amb les teves filles ja son 7 generacions , ha plogut molt des de les hores, molta vida hi ha en aquest llarg camí, moltes penes i alegries que crec que es bo tenir present. Petonets i abraçades a tots.

Anònim ha dit...

Xavi, avui hem vist el vídeo (a través del blog..) la meva àvia ha flipat !!
anava jugant al who is who...l'oncle Làzaro, l'Andrés, la Balbi,la Rosita...Probablement és de les descendents vives més grans, si no la més ¿?¿?

Merci, petons
Laia Arnal Arasa
(enviado a mi cuenta de faceboock)

Anònim ha dit...

diumenge, 31 / agost / 2008
Francesc Olivella
Avui, 31 d’agost de 2008, a tres quarts de nou del matí, s’han celebrat a Santa Maria de Vilafranca, les exèquies d’en Francesc Olivella Ferrari, mort el vespre del dia 28 als 68 anys d’edat. Ha oficiat la cerimònia el bisbe de Girona, Francesc Pardo, vilafranquí i amic personal d’en Cisco o Franciscu, que és com l’anomenàvem, si més no, a la meva família. Per significatives i afortunades coincidències cronològiques, la cerimònia s’ha fet en presència de la imatge de Sant Fèlix, fet extremadament inusual ja que el sant només passa a Santa Maria els dies 30 i 31 d’agost.

En començar, l’orgue ha tocat “As time goes by”, de Casablanca. Al moment de meditació posterior al sermó, la música ha estat Yesterday, dels Beatles, i al moment final hem sentit el tema de Candilejas de Charles Chaplin. Les músiques les havia triades el mateix Franciscu, que també havia dissenyat el recordatori: una imatge de Charlot d’esquena, i a la pàgina següent, “The end”. I és que en Franciscu Olivella era un home de cinema. S’hi va guanyar la vida com a empresari, però abans que això era una passió personal que va començar d’infant, quan col·leccionava els fulletons que els cinemes de l’època repartien per les cases anunciant el programa de la setmana. Una col·lecció que l’ha acompanyat tota la vida.

En Franciscu era fill del Sr. Olivella i de la Sra. Carolina. La família Olivella vivia al carrer del Bisbe Morgades, al Poble Nou de Vilafranca del Penedès, en una caseta amb jardí al darrera que formava part d’una sèrie de cases semblants de la classe mitjana vilafranquina de l’època. Eren cases d’aparença modesta, molt menys espectaculars que les de les urbanitzacions actuals, però eren plenes de vida, de caliu, d’amistat. La casa següent a la dels Olivella era la dels meus besavis Llorach, i la següent la dels meus avis Regull. El Sr. Olivella, que produïa xampany, era molt amic del meu avi Pere Regull, i venia molt sovint per casa en aquells anys cinquanta en que jo era un nen que gaudia de l’ambient de festa que sovint hi havia a casa els seus avis: Sant Pere, la Festa Major, Nadal... El Sr. Olivella contribuïa a crear aquell ambient fos el dia que fos, amb el seu llacet al coll i l’alegria que duia a dintre. En aquells anys, quan a l’hivern arribàvem a Vilafranca el dissabte al vespre en el 600 després del llarg i fosc itinerari per l’Ordal, i entravem en aquella casa calenta, plena de llum, de joia i de gent que ens estimava, el contrast era meravellós. La Sra. Carolina era amiga de la meva àvia Cecília Llorach. I les dues germanes grans d’en Franciscu, la Carolina i l’Àngela, van ser lògicament molt amigues de la meva mare Paquita i els meus oncles Pere i Enric. Aquest món no era ben bé el món del Franciscu –amb la meva mare es portaven quinze anys. Ni el món d'en Franciscu era el meu –ell era onze anys més gran que jo- però tots tres mons, amb la seva diversitat, ens semblen, vistos des d’ara, com a humanament densos i plens d’encant. Potser és un efecte d'embelliment del passat, o de nostàlgia, però crec que hi ha alguna cosa més que això. Són mons que han desaparegut; el mateix Poble Nou ha canviat profundament i costa retrobar-hi el rastre d’aquella època de la infantesa d’en Franciscu, i la meva, amb els carros carregats de portadores plenes de raïm fent cua en aquells carrers de terra amb les seves passeres, esperant poder descarregar al Sindicat en els temps de la verema. Sigui com sigui, en el record aquests mons es dibuixen com a plens de calidesa i joia de viure.

Crec que la vida d’en Franciscu Olivella ha estat massa curta però bonica. L’ha compartit a fons amb la Paquita, la seva esposa, hi ha tingut quatre filles magnífiques, de les que estava molt satisfet, i també dels seus quatre gendres. No ha pogut ser avi prou temps, però ha tastat l’experiència. I el cinema ha estat per a ell una vocació, una dedicació, una manera de guanyar-se la vida i un fil conductor del seu itinerari.

Desconec com ell va viure els canvis del temps, però per a mi en Franciscu Olivella era un cristià en el ple sentit de la paraula, com ho és aquell altre gran cristià vilafranquí que és en Telmu Huguet (afortunadament la vila li ha reconegut recentment el seu mèrit humà). En Franciscu va ser criat en determinades dimensions per l’Església, i crec que positivament. Va ser marcat per la fe d’aquella manera que, siguin quines siguin les peripècies ideològiques que es puguin passar després, quedes configurat segons una determinada manera de ser home que es mostra com a lligada a la figura de Jesús. En Franciscu va poder gaudir d’aquest do, pels temps en que va viure i per la seva disposició personal a entrar en aquesta dinàmica de vida en profunditat.

Al final de la cerimònia el celebrant ha convidat a parlar, per expressa voluntat del difunt, a en Jaume Patrici Sayrach, que havia estat vicari de Santa Maria i consiliari dels grups de joves d’Acció Catòlica quan en Franciscu vivia la seva etapa de formació. Mn. Sayrach ha dit dues coses que voldria subratllar especialment, una respecte als temps que vivim i l’altra respecte a la persona d’en Franciscu. Ha dit amb plena convicció, no pas com a recurs retòric, que vivíem uns temps presidits per la banalitat, probablement accentuada per la confrontació amb uns anys (potser el període 1950-1980) més densos, vertebrats al voltant de l’amistat i el compromís, viscuts amb una gran autenticitat. Les coses es feien seriosament i amb tot el cor, tant els debats d’idees com les pràctiques altruistes. Si més no per part dels nuclis més actius i conscients de la societat.

Pel que fa a la persona, Mn. Sayrach ha fet esment, discretament, de dos trets que caracteritzaven la persona d’en Franciscu: la dolcesa i la bondat. En Franciscu era algú que irradiava aquestes qualitats sense necessitat ni d’obrir la boca. I això és realment excepcional. Juntament i més enllà de la seva dedicació a la família, als amics, al cinema, a Vilafranca, aquest és el testimoni més important que ens deixa. Que la seva manera de ser persona humana ens sigui, a aquells que hem tingut la sort de conèixer-lo, un referent.

Xavier Ferrer i Sandoval ha dit...

Benvolgut Senyor
Agraieixo molt el vostre comentari pero sento molt dir-vos que el sr. Frinciscu Olivella que esmenteu no em consta com a parent meu, ja sabeu que al Penedes hi han molts Olivella. Me pres la llibertat de publicar-vos el vostre escrit ja que al llegir-ho i veure que era carregat de records i bons sentiments no em semblava correcte donat que no us puc respondre nomes que per aquest mitja pensesiu que aquest habia estat ignorat. Resto a la espera de les vostres instruccions sobre el mateix i agraiexo molt la lectura per part vostre del meu blog.
Rebeu una ben cordial salutació i el meu condol per la perdua del vostre amic i potser familiar llunyá meu. Xavier

Anònim ha dit...

Agraeixo la correcció del vostre text, malgrat que lamenti la vostra ignorància. El vostre pare no hagués respost de la mateixa manera, ell com d’altres membres de la vostra família de Cal Salines, coneixien bé els lligam sanguinis que els unien amb en Cisco i fins i tot –més llunyans- amb la meva. Però tal com dic en l’article que us he tramès, tan per en Cisco com per a molts d’altres, aquest no és el millor dels mons que voldríem.

Si el vostre interès es tan sols fotogràfic, he de dir que a la casa del meu amic, durant molts anys, hi va estar penjat aquest retrat –que vos anomeneu daguerotipo- i que ell ensenyava orgullós com la fotografia més antiga de la seva família, tot explicant la data de realització, algunes anècdotes al respecte i el nom del fotògraf.

I tornant al vostre pare i amic, Pepito Ferrer, he de rectificar el vostre text sobre la seva participació a la guerra 36/39, text que suposo justificable per l’amor filial. Vos dieu que va anar a una guerra “que nunca quiso hacer”, lamento desil•lusionar-vos, però en Pepito hi va anar voluntari per passar a les forces faccioses, esdevenint l’únic excombatiente de tot el Penedès, tal hi com consta a tots els llibres editats sobre el tema i que podeu trobar a qualsevol biblioteca. I d’això i del grau militar –amb els privilegis consegüents obtinguts- ell sempre en va estar molt orgullós.
Molts altres joves de la nostra comarca van anar voluntaris -i moriren- defensant el govern de la República en contra dels sollevats. Alguns d’altres –dotze exactament al Penedès- no volien la guerra, esdevenint el que ara en diuen “objectors”, i van ser empresonats a la presó de Tarragona i alliberats dies abans l’entrada de les tropes de Franco a la ciutat. Entre d’altres un bon amic del seu pare, en Joan Santacana dels Monjos.
Malgrat l’esmenta’t , amb en Pepito, sempre varem tenir una molt bona relació.

Xavier Ferrer i Sandoval ha dit...

Benvolgut Senyor
Sento no haver respost, segons vos, de la millor forma. Es ben cert que el meu estimat pare va ser l`únic ex combatent del exercit franquista del Alt Penedès i que aquests fet el va dur sempre amb molt d’ orgull. Una altre cosa es com va percebre ell, mes tard, l’ exercici del poder per part dels guanyadors. Com be sabeu mai aquest fet el va fer deixar de respectar la forma de pensar dels altres, sempre va tenir molts amics i de molts colors politics, tant al principat com a Mèxic. El meu difunt pare no va voler mai parlar en profunditat de la guerra i molt menys de la post guerra i de la lluita contra el “maquis”, al menys a casa, malgrat els nombrosos requeriments per part meva. Fins hi tot soc conscient que el meu pare va deixar de ser un fervent catòlic practicant ja que rebutjava que en l’ església es fes política com es feia en aquells moments. Va prometre que no tornaria a l’ església fins que això no fos així, fet que va complir fil per renda amb les sal vetats de cerimònies de caire familiar o social. Fins hi tot va demanar que no volia cap cerimònia religiosa en el moment del seu òbit i nomes va haver-ne una organitzada per sa germana Encarnació , ma tia, als Monjos que no va voler respectar les seves ultimes voluntats, cerimònia a la que no varem assistir per aquest fet cap dels seus fills ni la seva dona, ma mare, na Teresa Sandoval. Recordo vagament al senyor Joan Santacana i m’ omple d’ orgull la forma que teniu de qualificar l’ amistat que els unia. El meu pare era així. Ja fa 8 anys del seu traspàs i com a fill no puc dir-vos que soc molt conscient de la gran consideració de la que el meu pare gaudia a Espanya, Catalunya , Mèxic i Andorra, francament es molt reconfortant. Es possible que fos aquest amor filial i el coneixement d’aquesta situació la que va provocar aquesta certament inexacta frase en el meu vídeo. Podríem dir que va fer una guerra defensant els seus ideals , que la va guanyar i que desprès no va estar tant d’acord amb els guanyadors. M’ agradaria saber mes de l’ actitud que ell va tenir al ser el primer soldat franquista que va entrar als Monjos, però per el que se tant ell com el meu avi van tenir un paper força correcte intervenint segons tinc entès per posar pau i donar per acabada la guerra i les venjances Parleu de privilegis, pocs privilegis va gaudir el meu pare personalment per el fet de ser l ‘ únic combatent del exercit Franquista de la comarca, uns altres haguessin fet una considerable fortuna d’aquest fet, ell no. El seu patrimoni el va fer amb molt d’ esforç amb la seva feina i professionalitat exercitada Mèxic i al Principat d’Andorra.
Benvolgut Senyor, sento molt no haver-vos reconegut i voldria poder rectificar aquesta situació així com tenir clar qui sou i quins son els vincles que ens uneixen, es per això que si no teniu cap problema m’agradaria molt poder contactar-vos i poder tenir una enriquidora conversa amb vos. Si creieu oportú us proposo que feu arribar per aquest mitjà un altre nota amb una adreça de correu electrònic i un telèfon ( nota que no publicaré com en aquest cas). Esperant haver –me fet mes entenedor i desitjant molt poder-vos saludar personalment rebeu una ben cordial salutació.
Xavier Ferrer i Sandoval

Xavier Ferrer i Sandoval ha dit...

Benvolgut senyor, he rebut el vostre altre comentari. Les vostres aformacions tenen un sert to que crec poc encertat. En primer lloc avans de tot us pregaria que responguesiu al meu amable requeriment de que us identifiqueu, sembla molt poc correcte i elegant fer certes afirmacions en un tema tan personal amagat en l' anonimat, us prego que sigueu coherent amb el rigor que tant reclameu i tingueu la cortesia d' identificar-vos correctament i respondre a la meva solicitut de poder contactar amb vos d' una forma mes correcta. En cas negatiu i sentin-ho molt donare per tancat aquest debat ja que considero que amagarse en l' anonimat no s' escau. Jo acostumo a interlocutar amb persones no amb "esperits clandestins amb anim moralitzadors" Atentament Xavier