Al Vendrell l'oposició s'ha vist obligada a demanar, exigir, tenir que liderar i dur l'iniciativa per la imprescindible creació i l'impuls d'una Taula ciutadana de diàleg per a la reactivació econòmica i social del municipi post pandèmia. Dic"s'ha vist obligada" donat que vistes les greus circumstàncies, ho lògic i normal hagués estat que aquesta fos una iniciativa directament  concebuda i impulsada per l'alcalde de la ciutat. El sentit comú i la responsabilitat ho requereix. La pandèmia i la seva crisi són d'aquelles ocasions excepcionals que requereixen i faciliten una enorme oportunitat de visualitzar un autèntic lideratge a la ciutat. Un lideratge transversal i absolutament integrador amb grandesa de mires. Un lideratge que en situacions normals corresponia òbviament al seu Alcalde, com a màxima figura institucional de la ciutat, com a líder institucional de la ciutat democràtica i plural. Però un alcalde que malgrat haver guanyat les eleccions tenint com a eix i argument principal de la seva campanya la idea de que no es pot construir una ciutat deixant al marge a la meitat de la seva població, no ha estat a l'alçada, ha estat incapaç d'adonar-se i tenir la mínima i més bàsica visió política d'aquesta situació excepcional i obvia oportunitat. 
El procés per la constitució de l'esmentada taula no ha estat més afortunat per part de l'equip de govern. Un equip de govern molt mediocre ( amb honorables  excepcions, que el propi alcalde coneix prou bé, és del tot sabedor i conscient) i carregat de pors, desconfiances i una enorme voluntat d'exercir un control absolut, excessivament protagònic i excloent i poc flexible, fruit d'aquestes pors i d'aquesta mediocritat. 
Les negociacions i discussions en l'àmbit  institucional han estat farcides de situacions esperpèntiques i ridícules sempre embolicades per l'esperit d'aquestes obvies mancances i complexes : la por, la desconfiança i la mediocritat.  Tot sembla indicar que la bona i imprescindible iniciativa impulsada per l'oposició serà  rebaixada tot el possible en la seva implementació pel govern municipal. De taula de diàleg passará, en allò referent a la participació ciutadana i de la societat civil, a una eina de participació ciutadana un cop més mediocre, d'aquelles que limiten la participació només amb voluntat de fer creure a la gent que hi participa i omple la boca d'un concepte descafeïnat de participació ciutadana al govern municipal. Poc diu i poc apunta, ara per ara, de realment inclusiu i transversal diàleg, diàleg profund, rigorós, ampli i obert del tot necessari, imprescindible, l'iniciativa un cop el govern ha intervingut. 
Sorprèn molt i diu molt de l'incapacitat i nul olfacte polític d'un alcalde sempre obsessionat malaltissament i preocupat en fer-se la foto diària, amb el contingut que sigui, (sovint sobrepassant el ridícul o l'esperpent), que no hagi estat capaç de veure i percebre que la foto de la Taula de diàleg era la foto d'aquest mandat, la gran foto! La foto, amb contingut real i de veritable pes polític, d'un alcalde construint i liderant la ciutat, amb tota la ciutat, flanquejat per tots els partits i una enorme taula, sense limitacions i oberta a tothom amb ho més divers i plural de la societat civil vendrellenca en defensa d'un objectiu comú. Una foto que si algun dia aconsegueix fer-se, tal com cal, sense més entrebancs i limitacions porugues i controladores, tothom sabrà que no és per els seus mèrits, ni per la seva iniciativa política, sinó que és fruit de la voluntat i la encertada visió política d'altres, de l'oposició, d'una oposició  que si ha estat a l'alçada, molt més assenyada, més política, plural, més responsable i molt més conscient de la crua i molt dura realitat que patim i patirem. 
Les pors, l'excessiva voluntat de control, la supèrbia i la desconfiança són mals consellers, sobretot en temps de crisi i de recerca d'oportunitats i consensos amplis en defensa dels interessos generals. En aquest moments tant durs tota aportació és del tot necessària, fins hi tot imprescindible.
 El menyspreu o la por a la ciutadania i al seu teixit associatiu és desconèixer el seu enorme potencial i no saber-lo canalitzar positivament, simple mediocritat o clara i obvia incapacitat de lideratge. Manca de lideratge i mediocritat que empobreix i perjudica enormement a El Vendrell.







Per trobar en el món de la televisió, el cinema, el teatre, la literatura o en qualsevol de les arts quelcom de comparable al surrealista i esperpèntic escenari que els vendrellencs en particular i les gents del Gran Penedès hem contemplat i patit aquest dies de pandèmia, m’he tingut que remuntar uns seixanta anys enredera i topar amb aquella magnifica serie  de televisió nord-americana especialitzada en el gènere de la ciència-ficció, la fantasia i el terror. The Twilight Zone (literalment La zona del crepuscle, traduïda al català com "La dimensió desconeguda”),serie de 156 episodis, repartits en cinc temporades (entre el 1959 i el 1964), 92 escrits pel creador de la sèrie, Rod Serling, qui també feia de narrador. Cada episodi recreava un relat de fantasia, de terror o de ciència-ficció, sovint amb un final sorprenent o fins hi tot absurd. Els seus personatges eren sovint alienígenes, essers intemporals, turmentats, psicòpates, acomplexats o fins hi tot objectes inanimats que adquirien vida i feien patir o maltractaven als comuns dels mortals amb les seves obsessions, paranoies, irracionalitats i obscurs i perversos objectius. Els escriptors de The Twilight Zone van utilitzar freqüentment la ciència-ficció com a vehicle per a comentaris socials, ja que les xarxes i patrocinadors que censuraven material controvertit de drames en directe estaven menys preocupats per la fantasia i les històries de ciència-ficció aparentment innòcues. Els temes freqüents de The Twilight Zone inclouen la guerra nuclear, el McCarthyisme i histèria de masses, temes que es s'evitaven a la televisió menys seriosa en d'horaris de màxima audiència. El 2016, la sèrie original de televisió va ocupar el lloc número 7 de la llista de Rolling Stone dels 100 millors espectacles de tots els temps. TV Guide la va classificar en el número 5 a la seva llista del 2013 dels 60 millors programes de tots els temps i el número 4 de la seva llista dels 60 millors drames.

L’univers d’assumptes que en aquest curt any el govern municipal del Vendrell i els partits que el componen ens ha donat i regalat que es podríem utilitzar per escriure més  d’aquesta serie, treballant amb brillantó els generes de la ciència ficció, la fantasia i el terror, son innumerables i francament sucosos des de el punt de vista literari i cinematogràfic. Molt son els temes que ens permetrien fer brillants i molt entretinguts relats curts de tall psicològic o fins hi tot arribar a emular a en Torrente i l’època més friqui de l’Alfredo Landa, en Pajares i en Fernando Esteso del cinema espanyol tardofranquista.

L’escenari polític i social que dibuixa aquest govern és del tot surrealista, no cal enumerables totes, son majoritàriament conegudes però podem afegir-ne algunes que no ho son tant:

L’utilització inadequada de fons de la societat gestora de la radio televisió vendrellenca ( uns 40.000€), sense autorització dels seus màxims òrgans directius per despeses alienes a les seves activitats , entre elles  uns 18.000€ per omplir  les faroles del municipi de bandoleres promocionals de la capital de la cultura Catalana, mentre els esforçats treballadors i treballadores d’aquesta empresa amb entitat jurídica pròpia treballen en materials quasi prehistòrics i es veuen obligats a utilitzar software “pirata”.

La presentació davant d’òrgans administratius oficials de documentació oficial no verídica, per tal de donar carta de legalitat a nomenaments no subjectes a dret.

L’absoluta opacitat informativa sobre la dimissió de la Sra Teresa Socias Bidó, Secretaria del Consell administració de Vendrell Comunicació  SLM , amb data 18 d’abril de l’any en curs.

L’inacceptable, desproporcionada, malaltissa actitud fiscalitzadora d’una important directiva i periodista de Vendrell  Comunicació  SLM demanant explicacions a càrrecs, electes entre d’altres, per haver expressat la seva aprovació a una critica sobre manca de pluralitat i l’ utilització partidista de la televisió local en temps de pandèmia, actuant clarament amb una actitud de comissaria política molt més enllà de les seves funcions periodístiques.

O la sorprenent autodefinició a les xarxes socials d’una regidora, (aquella que necessita un any per definir que vol dir cohesió territorial)  com a “la mujer maravillas”, en temps d’efervescència de la lluita per l’igualtat de genere. ( aquest és el nivell)

La llista  de despropòsits i poca serietat es interminable, i el desgavell polític és lamentable però alguna cosa bona ha de treure el territori i els seus ciutadans i ciutadanes de tants despropòsits, i si  no pot ser a nivell polític, caldrà tombar la truita i cercar un altre tipus de rendibilitat ciutadana. Potser caldrà aprofitar la circumstancies i totes aquestes esperpèntiques histories per "tombar la truita i fer cultura", participeu, feu les vostres propostes creatives, i entrem de cap i amb el cap ben alt a la dimensió desconeguda , que no es cap altre que la dimensió de la imaginació i la creativitat, i amb elegant esperit critic i “savoir faire”, convertir aquestes misèries en virtuts i qualitats creatives. 

Això és el que avui proposem als ciutadans i ciutadanes del Vendrell , del Baix Penedes i de tot el Gran Penedes ( Garraf, Alt i Baix Penedès i Baix Gaia) Donar-li la volta a totes aquestes misèries, recuperar la sobirania ciutadana i en exercici de les nostres llibertats dir i fer la nostra i treure un digne profit sense por. És del tot ridícul tenir por d’aquesta gent, son els que  fan al Vendrell petit i miserable.  Ho podem fer escrivint , cantant i/o de la ma de les noves tecnologies. Cal fer ho, i cal fer-ho de bones maneres i respectant els valors i principis democràtics i els drets de totes les persones i la diversitat vendrellenca, però el dret a la lliure expressió, la creació, i a la critica i l’autocritica és també inherent a tots els  ciutadans i ciutadanes. 

Ho podem fer com vulguem, signat o sota pseudònim ( si el creador o creadora te por i així ho creu oportú), però cal fer-ho. Seria bo que com homenatge a la serie s’utilitzin i entrem  plegats i amb força a la dimensió desconeguda  de la ma dels generes de la ciència ficció, la fantasia o el terror, però no excloem cap altre tipus d’expressió o genere.

Podem i cal que els ciutadans parlem i fem cultura també tractant els temes que ara ens afecten, tots els que ens afecten, Pau Casals, Àngel Guimerà, Apel.les Fenosa i tants d’altres ho farien sense cap dubte.  

"Cròniques criolles" premiarà i recollirà tota iniciativa que reuneixi aquestes qualitats publicant-les en un nou medi de comunicació multimèdia que conjuntament amb altres ciutadans i ciutadanes posarem en breu en marxa, amb l’objectiu de normalitzar democràticament l’informació  ciutadana al Vendrell i al Gran Penedès, i donar veu i espai a la ciutadania en la seva pluralitat i diversitat democràtica.

Benvinguts i benvingudes doncs, a la dimensió desconeguda!
Endevant!





[QÜESTIÓ D'EDUCACIÓ, SENTIMENT DE PERTINENÇA I D'EXEMPLE I CREDIBILITAT INSTITUCIONAL]  

“D’acord amb l'etimologia, el civisme constitueix el conjunt de qualitats que permeten als ciutadans viure en la ciutat, és a dir, viure en comunitat tot respectant unes normes de convivència pacífica, acceptant les regles de joc de la democràcia i els drets fonamentals o els valors constitucionals. Cívic és el comportament propi o característic del ciutadà (El sentit del civisme, Victòria Camps).”

Moltes administracions i responsables electes locals manifesten sovint una visió molt reduccionista i limitada dels conceptes “civisme” i “incivisme” . Fan sovint una utilització simplista i maniquea dels termes. Equiparen aquest conceptes a termes relacionats quasi exclusivament amb l’urbanitat o el vandalisme , sobre el bon o mal comportament del ciutadà de peu, però poques vegades interpreten aquest conceptes en la seva globalitat, en la seva màxima extensió. Sovint carreguen només la responsabilitat al ciutadà, obviant les seves per acció o per omissió, i també vinculen en excés i prioritàriament el seu tractament i solucions a temes de seguretat, repressius i policials i molt poc en termes d’educació per a la ciutadania, en la creació d’un esperit de comunitat, de pertinença a la ciutat, i en la creació i consolidació d’una cultura local de respecte a la resta de ciutadania i als espais comuns, l’entorn i paisatge (public o privat) que l’envolta, basada en la responsabilitat, la tolerància i el respecte. És molt més fàcil que la ciutadania respecti cívicament un espai digne que un de descuidat.

Ben cert és que moltes poblacions es veuen molt afectades per aptituds vandàliques per part d’alguns del seus ciutadans, accions que amb tota seguretat son responsabilitat única de qui les realitza i que ben segur cal perseguir i penalitzar. Però l’objectiu dels governs locals més que castigar-les ha de ser evitar-les, i això només s’aconsegueix amb una concepció integral del terme, molta pedagogia, educació per la ciutadania i sobretot intel·ligència democràtica, compromís i un clar exemple i lideratge institucional. L’acció policial i repressora només és un pedaç, és l'ultima eina a utilitzar quan ja no hi ha més remei, i no soluciona el problema d’arrel.

El paper de les administracions locals esdevé fonamental i estratègic en la implantació d’aquesta cultura, i ha de ser coherent, creïble i exemplificador. És molt difícil que la ciutadania actuï cívicament, si aquesta  te majoritàriament la percepció que les institucions responsables de la cura del espai comú no ho fan. L’aptitud personal dels màxims responsables de la ciutat és també fonamental en la implantació d’aquesta cultura , es fa molt difícil , per exemple, exigir que els ciutadans aparquin els seus vehicles allà on toca, si veuen a un ex alcalde aparcar en zona prohibida mentre l’actual alcalde ho veu i no li crida la atenció. O demanar al ciutadà que no embruti els carrers i espais públics mentre veuen que no es fa un correcte manteniment, els serveis municipals no tenen la cura suficient dels mateixos o no exigeixen a d’altres institucions o empreses publiques i privades que també ho facin.

El civisme i l’incivisme és un fet ciutadà que necessàriament també ha d’involucrar a totes les institucions i empreses que desenvolupen activitats en el territori (totes elles estan formades per ciutadans i ciutadanes amb les mateixes responsabilitats i obligacions cíviques), és també un fet de responsabilitat social institucional i corporativa. Ja es poden crear altisonants "Consells p
articipatius de Civisme i Convivència" i fer discursos superficials i mal copiats "d’orgull de ciutat" però si el ciutadà no te amb que sentir-se orgullós de la ciutat i no percebeix, amb claredat, lideratge i civisme institucional creïble i coherent, tot fent pedagogia i exemplificant que vol dir viure en comunitat tot respectant unes normes de convivència pacífica, acceptant les regles de joc de la democràcia i els drets fonamentals o els valors constitucionals (com molt bé defineix Victòria Camps) no hi ha res a fer.



[L’oracle vendrellenc, Caligula i Incitatus]


Imaginem-nos quin seria l’escandol si la vicepresidenta Calvo al gobierno de España, el vicepresident Aragonès a la Generalitat o el Tinent d’acalde Jaume Collboni a Barcelona s’haguessin postulat per el càrrec de Conseller delegat de l’empresa publica encarregada de la gestió dels seus mitjans de comunicació; RTVE, CCMC o BETEVE. Doncs si , al Vendrell “som capital” , ja tenim el segon gran escàndol polític d’aquest mandat! (Sobre el primer cercar a google “escola de musica del Vendrell”)


[
ON L’UNIC IMPORTANT ÉS EL PODER, SENSE ESCRÚPOLS I PETI EL QUE PETI]



Les taifes (de l'àrab طائفة, tā'ifa, 'part', 'secció', 'grup', 'facció') eren petits nuclis polítics i militars (fins a 39) en què es va esberlar el califat de Còrdova després que fos destronat Hixam III, de la dinastia dels omeies, l'any 1031. Es van acabar convertint en estats independents, coneguts amb el nom de regnes de taifes.
L'expressió regnes de taifes també s'utilitza metafòricament quan hom al·ludeix a una situació no jeràrquica en què el poder està fragmentat entre diferents persones i hi ha conflictes constants entre ells (per exemple dins d’una institució, d'un partit polític o en una empresa

Vivim a l'era de la postveritat, on la veritat, la realitat i l'eficiència política, els valors i les bones pràctiques importen poc o sovint gens i on l'engany, la mentida i la fatxenderia prenen altíssims nivells de protagonisme i fins hi tot de lideratge social i polític. Això ho veiem en tots i cadascun dels àmbits de l’acció política i institucional, aquí i arreu, però on es desenvolupa més i de forma més descarada és en aquells espais territorials amb suficient poder però més petits i allunyats dels habituals focus mediàtics. Especialment en aquells espais que no criden en excés l’atenció i on la societat civil no és prou forta, sovint acomodatícia, acrítica, resignada i conformista, i / o no te els mecanismes suficients, per diverses i múltiples raons, per actuar com a cívic i civil contrapoder democràtic. Municipis mitjans amb certa capacitat de gestió política i amb una població poc acostumada a una real normalitat participativa i democràtica  solida i de fons i amb uns sovint sorprenents baixíssims nivells d’implantació d’una mínima cultura democràtica bàsica i elemental de finals de segle XX i no diguem de segle XXI. Aquest municipis, sovint encara, malgrat sembli increïble, estructurats social i políticament sota paràmetres de societats molt tancades i amb un elevat flaire a prepotència institucional perfectament combinat amb ranci caciquisme estructural, que malgrat ser a relativament pocs kilòmetres de grans metròpolis son l’escenari perfecte per perpetuar discreta i eficaçment formes de fer en política i en la cosa publica que molts creiem ja molt llunyanes i superades a la nostra societat. Si no ho viviu i ho compareu no és possible imaginar com, més sovint del que creiem, la distancia en les formes de fer política en algunes d’aquestes poblacions i la metròpolis propera es pot i s’ha de mesurar, per ser prou exactes i precisos, en anys llum. Molt sovint practiques polítiques que en aquest llocs s’interpreten com a “normals” o fins hi tot creuen que son normals i que de cap manera es poden qualificar aixì, ni en el fons, ni en les formes, des de el punt de vista democràtic. Si aquestes practiques fossin realitzades per qualsevol càrrec electe amb responsabilitat política i de gestío a Barcelona o al seu més proper cinturó metropolità (la Barcelona real) produirien com a mínim un escàndol de conseqüències imprevisibles i sense cap dubte una pressió ciutadana  espectacular amb les conseqüents dimissions, renuncies i assumpcions fulminants de responsabilitats polítiques. Aquest municipis políticament parlant són com la selva i els hi cal urgentment entrar en un  profon procés de normalització democràtica real.


El tema processista i contraprocessista i les seves poc recomanables practiques generalitzades per la part de tots els agents polítics que han jugat i la conseqüent hiperventilació i crispació política i social, també ha influït molt desafortunadament com a referent més proper de la cultura democràtica de la ciutadania en general i molt especialment de la majoria de càrrecs electes. Representants polítics que en aquest llocs sovint sorgeixen de la base més bàsica, tenen poca o nul·la experiència política, van en llistes i assumeixen el càrrec generalment per nobles raons voluntaristes, admiració quasi bé idolatríca al lider local de torn, o per sincera estimació al seu poble i autentica vocació de servei, però sense saber amb claredat en quin terreny juguen, quina ha de ser la seva forma d’actuar, amb qui es juguen el prestigi, com han de protegir-se d’interessos privats de propers, ho fins hi tot quin ha de ser el seu paper polític i institucional , però sovint  també per la seva lògica inexperiència esdevenen essers amb poc criteri polític, amb pors, molt mal·leables, molt vulnerables, i propicis a deixar-se influir en excés, fàcilment manipulables per alguns “companys” amb molts menys escrúpols (no crec necessari repetir el vell axioma sobre els companys de partit), que si en saben, alguns la saben molt llarga, tenen molt clar el que volen, però la seva legítima vocació política no és tant per el bon funcionament del municipi o el bon govern, sinó més aviat prioritzen  tota circumstancia al servei de les seves òbviament legitimes ambicions personals de jugar i créixer en política sigui com sigui i al preu que sigui, i si pot ser anar molt més enllà de l’àmbit local i tocar cada cop, peti qui peti i peti el que peti, més poder des d’una extrema ambició exageradament egoista, egòlatra, egocèntrica i personalista. Esdevé molt habitual aquesta complexe convivència entre gent amb voluntat de servei i gent amb voluntat de servir-se, i si els primers no estableixen els mecanismes de protecció suficients acostumen a esdevenir amb el temps víctimes fàcils dels segons.

Si a tot això li sumem les “influencies” d’actuals i nefastos personatges polítics, nacionals, estatals i internacionals en les seves “practiques” polítiques i comunicatives carents de veracitat, bones formes, amb pocs escrúpols, enganyoses i molt poc ètiques, però que molts d’altres, amants dels discursos i l’acció política fàcil i amb un dissimulat però elevat menyspreu a les bones practiques i a la ciutadania les accepten,les fan seves, les entenden com a políticament rendibles i profitoses, els ciutadans i ciutadanes tenim per davant una combinació de factors i circumstancies que ens dibuixen un esfereïdor , complexe i perillós panorama en ho referent a les practiques polítiques en aquest àmbits, institucions i territoris .

El Vendrell, és un dels municipis amb un veritable risc democràtic al reunir aquestes arriscades condicions; capital de comarca que li caldria exercitar més i millor un autentic i més profitós lideratge a la mateixa. Municipi plurinuclear organitzat de forma excessivament centralitzada, ciutat fosca, grisa, gens atractiva i molt desendreçada, amb un nivell cultural per sota de la mitjana, un nivell d’atur altíssim, un elevat nivell de privatització dels seus serveis públics. Els mitjans de comunicació públics (radio i televisió) molt precaris tecnològicament, amb un perfil molt baix, i molt poc plurals i controlats de facto amb ma de ferro per un carreg electe del govern inclòs en moments electorals (contravenint de fet totes les normes i convencions de com han de ser  els mitjans de comunicació públics locals i fins hi tot  normes superiors referents al dret  ciutadà de participació política), sense debats plurals de fons sobre cap tipus d'aspecte de la realitat local, nacional o estatal (només gaudeixen d’espais per exposar la seva en profunditat els regidors del equip de govern i l’estructura de premsa de l’Ajuntament està exclusivament al servei dels mateixos, fins arribar a ser els únics amb dret reconegut a utilitzar el faristol i l’espai de premsa institucional). Un municipi que premia econòmicament en excés l’accío política dels membres del equip de govern i castiga i ofega per la mateixa via l’acció i la tasca de l’oposició, impedint així, el normal i democràtic joc de poders i contrapoders.  Municipi amb un considerable volum de base social amb postulats totalitaris de tall ultradretà. Una administració local poc eficaç, sovint opaca, lenta, farcida d'amiguisme i carregada de “irregularitats” històriques. Municipi amb una societat civil sovint organitzada però amb pocs mitjans o sovint molt controlada, en alguns casos fàcilment neutralitzables, i sense espais reals per dir la seva en els mitjans públics i exercir amb normalitat i llibertat cívica i democràtica el seu fonamental paper.


Al llarg de propers articles aniré analitzant fil per randa, diferents actituds, comportaments i situacions que demostren aquest desgavell democràtic institucional, les males i enganyoses formes de fer i actuar  i el molt evident dèficit democràtic institucional que porta clarament a afirmar que en aquest municipi cal fer urgentment una profunda, exigent i bel·ligerant tasca de “normalització democràtica”, que contribueixi a fer visualitzar més enllà de les seves fronteres territorials aquestes males practiques i  implicar  les forces polítiques representades en la superació d'aquest deficit (totes  son víctimes a excepció del partit majoritari al govern municipal), a la societat civil local i la ciutadania en general per tal d’evitar la consolidació crònica  d’aquestes males practiques per evitar la normalització en l’espai public i institucional d’aquest "regne de Taifes" i les seves practiques caciquils, com autentic i veritable perill per una normal i solida convivència democràtica i el respecte degut a la plural i democràtica normalitzada participació política i ciutadana.

M'està costant molt escriure aquest article. És fins hi tot doloros. De fet és dels pocs cops que no tinc clara la seva estructura ni fins hi tot el seu desenllaç concret. Només sé que no agradarà a la gran majoria de lectors , però sóc molt conscient i m'és del tot intranscendent, però vull dir el que sento i penso.

L'altre dia llegia un interessant article  sobre la propera diada nacional de Catalunya escrit per un articulista i opinador habitual del Vendrell, en Miquel Caselllas. L'article en qüestió, que comparteixo de forma molt parcial però que em va fer pensar i reflexionar de com veia jo aquest dia i de retruc tot el que em viscut tots aquest últims anys.

Mai havia estat nacionalista i molt menys independentista, m'havia sempre mogut en la línia del federalisme asimètric, però com a molts, em vaig sentir tremendament ofès, enganyat i fins hi tot ultratjat pel brut retall de l'Estatut un cop referendat pels ciutadans de Catalunya. Autèntica aberració democràtica que demostra un cop més el poc respecte que tenen certs governants a la voluntat expresada a les urnes per els seus ciutadans, i detonant de tot aquest conflicte on els seus provocadors s'han anat de rosetes i de fet van guanyant.

Vaig fer costat a el "procés", no des d'una perspectiva nacionalista, identitària i/o èpica, de fet el discurs èpic em fa molt de fàstic. El vaig donar suport críticament. Sovint molt críticament, però volia fugir fos com fos de la caspa d'aquella Espanya on els tics i la cultura del franquisme pesava molt més que la disfressa de modernitat democràtica.

Al llarg de tot l'anomenat "Procés" vaig contemplar atonit com cadascuna de les parts (Unionistes, independentistes i "migs pensionistes") competien aferrissadament en veure qui cometia més errors mentre escalfaven cadascuns al seu personal en espirals paral·leles sovint viscerals, hiperventilades i irracionals. No hi ha res més perillós i irresponsable que escalfar a les masses, agitar les seves baixes passions i donar-les via lliure, al final esdevenen incontrolables, et superen i es fa impossible reconduir-les. Errors de bulto, per totes les parts, que en cap democràcia avançada que s'apreciï i es respecti s'haguessin pogut produït o tolerat. ( Com els fets del parlament els dies 6 i 7 de setembre, o l'infame "a por ellos")

Malgrat tot, vaig participar amb plena consciència i vaig anar a votar SI a l'independència l'U d'Octubre. Es tractava d'escollir entre una oportunitat transformadora o el mateix de sempre. Aquell dia que havia de ser el de l'exercici festiu d'una legitima expressió popular va esdevenir un dia fosc, lamentable i trist. La caspa crònica d'un Estat  falic  i genital, amb més pebrots que cervell, incapaç d'acceptar i reconèixer la seva i molt enriquidora condició plurinacional, va esdevenir brutalitat i violencia intolerant, i va demostrar, amb tota seguretat perquè es jugava la seva continuïtat i existència, la seva cara més fosca, brutal, salvatge i primitiva. Va ser esgarrifós i tremendament humiliant. L'Estat va demostrar la seva incapacitat de resoldre políticament un problema que arrossega des de l'arribada dels inefables Borbons a Espanya.

Vaig participar també de la vaga general del 3 d'octubre i vaig sentir escandalitzat com en Felip V+I, en comptes d'exercir el seu paper constitucional de moderador, harmonitzador i garant del valors i principis democràtics universals , va optar per beneir l'ús de la violència, per defensar la sacrosanta unitat d'Espanya al preu que fos, va fer el mateix que el PP amb l'Estatut: La salvatjada de fomentar la catalanofòbia per consolidar la seva imatge a la resta de l'Estat (molt precària i gastada per les mateixes i òbvies raons que el van dur al trò abans d'hora), i la va impulsar i donar cobertura amb un lamentable i escandalós discurs televisat a l'irresponsable crit de "¡A por ellos!". Fet que sempre he cregut que serà ,més tard o més d'hora, el fet que un dia li farà perdre la corona i l'enviarà a l'exili. Es fa del tot impossible la recuperació de la concòrdia a les espanyes amb un cap d'estat amb aquest perfil i aquest historial.

Vaig esperar també la hipotètica proclamació de la independència, aquella la que va resultar ser un "farol", tot mentint, també descaradament, sobre el suport internacional de l'operació. Tot aquest escalfament i agitació va ser per anar de farol!!! Fet que considero absolutament irresponsable. Quin polític responsable escalfa així a la ciutadania posant en risc l'existència d'un Estat consolidat i no preveu que aquest reaccionarà amb tota la seva contundència per defensar la seva supervivència (com tots ho fan)? Aquesta circumstància s'ha de contemplar i si no et creus capaç de tirar-la endevant assumint els costos del teu objectiu, no escalfis, però mai et quedis a punt de fer-ho, no facis un impotent i depriment "coitus interruptus" si has escalfat fins aquest punt al personal. S'ha de ser molt ruc, irresponsable o anar amb el liri a la mà! ( Opcions que els desqualifiquen rotundament sigui quina sigui)

La resta és també de tots coneguda. L'exili d'uns i la presó d'uns altres, les promeses populistes i enganyoses de caire electoral i les lluites de poder de grup, així com les purgues internes als sospitosament crítics amb criteri propi, sumades a les actuacions penals i l'abús de poder, amb la formal aparença de neutralitat jurídica i democràtica, però amb actituds i limitacions tendencioses dels poders polítics i institucionals i la manca de voluntat política real de cercar solucions polítiques als problemes polítics per l'altra part . Tot un despropòsit democràtic per totes bandes. Constatant que la maleïda "caspa" no sempre és d'ús exclusiu dels mateixos i que també en tenim de forma transversal a casa nostra, al petit país.

Personalment sóc abans que tot un demòcrata i crec profundament en els principis democràtics i les seves normes i regles del joc, i ara puc dir amb tota certesa, que penso que ni l'espanyolisme, ni el sobiranisme, ni els que anomeno "migs pensionistes", les han respectat en tot aquest temps, ningú ha estat a l'alçada. Normes que només defensen quan representa un avantatge per a ells i mai quan és un dret  fonamental dels altres. Tinc molt clar que hi ha merda vergonyant acumulada a dojo a tot arreu, tant a les clavegueres com a la superfície.

Després de tot plegat,  no puc recolzar unes celebracions institucionals de la Diada Nacional de Catalunya, només feta per a un sector de la societat. És un greu error sectari que redueix la base, no l'amplia i no afavoreix per a res l'imprescindible diàleg i enteniment. Respecto la convocatòria de la manifestació, estan en el seu legítim dret, però tampoc la comparteixo, crec que les entitats convocants, especialment l'ANC tenen una important responsabilitat política respecte a tot el que ha passat , superant les seves funcions i provocant unes accions de govern en el seu moment equivocades i molt perjudicials que pagarem durant molts anys. El "ho tornarem a fer" em sona contundentment a un molt probable "La tornarem a cagar".

Respecte al judici, vull fer constar que conec des de fa molts anys a molts dels encausats, i els hi tinc a tots un elevat respecte personal. Crec que és molt injust el que els hi està passant. No crec en la judicialització de la política, crec que té un punt de farsa i un elevat component exemplerificador i seré molt crític amb qualsevol sentència que els condemni. Però crec, i també tinc dret, a què en el seu moment se'ls hi reclamin responsabilitats polítiques per les seves accions. Accions que caldrà en el seu moment que expliquin políticament, les aclareixin i en el seu cas assumeixin políticament les responsabilitats que els hi pertoquen. Com també crec que caldria que passes amb tots aquells altres "operadors" polítics de l'altre costat que també tenen responsabilitats i ningú els hi reclama com si fan amb ells i elles. Crec absolutament que cap dels actors d'aquest episodi han jogat amb perspectiva d'alçada i ho han fet més pels interessos de la seva "societat anònima familiar particular" ( partit, entitat o fins hi tot institució).

Estic fart de discursos èpics vuits de continguts, de demòcrates que només ho són mentre no els hi duis la contrària, de les mentides de tots i d'aquells que només creuen aborregadament i sense cap esperit d'autocrítica les mentides i consignes dels seus. De la manca d'autocrítica general i de la nul·la voluntat de diàleg i de cercar solucions.

Fart de tants Paluzie Torra, Puigdemont, Casado, Abascal, Sánchez, Arrimadas, Rivera, Llarena, Rovira, Pontsati, Borrell, Rufians, Borbon, Valls, Gabriel, Iceta, Comin i/o tants d'altres tremendament hàbils en marcar la diferència i defendre els seus interessos privats i de grup però absolutament inútils i incapaços cercant comuns denominadors, espais de diàleg i solucions de futur democràtiques per a tots. Estic fart de presidents "tontoútils" que degraden de forma lamentable i patètica les nostres històriques institucions i de flautistes de Hamelí apoltronats en un exili que no se qui paga i d'altres, de "Taürs" electorals de tots colors i de polítics esnifadors d'odi i altres substàncies perilloses. Estic fart de la matxacona i constant propaganda d'uns i d'altres. Estic fart de banderes, aquelarres, samarretes col·leccionables de temporada i banderes i polseres rojigualdes als rellotges pijotontos i de garrulos tabarnics intolerants, i d'aquells que defensen totes aquestes xorrades per de munt de tot principi democràtic bàsic real. Els principis democràtics quan es defensen bé és defensant també els dels altres no només els teus.
Estic fart d'agitadors i oportunistes sense escrúpols i de la manca de polítics autènticament polítics.

Després de tots aquests anys del procés, he rumiat molt, moltíssim, i no penso participar més de la diada com un fet reivindicatiu col·lectiu, estic fart de nacions i naciones, d'Estats i Estados. Penso defensar com sempre la meva catalanitat oberta i integradora, i la part d'aquesta que correspon a la meva afortunada i rica identitat plurinacional, però no vull ser més utilitzat ni comtat en cap paquet de ningú. Tampoc penso fer-ho del dia de la Hispanitat que em fa el mateix repelús i per la meva condició de ciutadà mexicà encara més. Penso molt més en que la solució passa inevitablement per enfortir Europa, crec que és l'única solució. L'Europa aquella de la liberté , l'egalité et la fraternité en la que vaig tenir la sort i el privilegi de ser educat fins hi tot abans de la mort del dictador. Crec absolutament caduc el concepte d'Estat nació del segle XIX. Segueixo creient que l'Estat espanyol te molts i importants dèficits democràtics i que és un estat en una imminent fallida democràtica, però també penso que la República tan venuda i esbombada com si fos un elixir màgic que ho cura tot, sense cap contingut concret, tampoc és ara per ara la solució, és un altre cop un futurible èpic i poètic, i que no serà mai viable. Els seus líders impulsors i la seva forma de fer ho han demostrat amb escreix, contundència  i molta claredat. Crec, insisteixo després de molt meditar-ho, que el procecisme va equivocar profundament la seva estratègia i el seu objectiu. Cada cop crec més de que no es tractava de voler fer de Catalunya un altre estat més dins del model Estat/Nació del segle XIX, un altre regne de taifes més, aquest va ser el gran error. El procecisme Català àuria d'haver-se enfocat en ser la punta de llança d'un nou moviment per un nou model politic i organitzatiu transformador a Europa amb capacitat de ser contagiat per a tot el continent, on els estats són els grans obstacles per a la construcció política d'una Europa forta, de segle XXI, real políticament parlant, i democràtica, autènticament democràtica, respectuosa de la pluralitat i mestissa i no aquesta cosa que tenim ara, amb un govern autènticament democràtic europeu i un nou dibuix d'organització territorial de comunitats més petites que aplicant el principi de subsidiarietat actues localment i fos més proper als ciutadans, ajustat a les seves realitats i més eficient, amb regions de no més de uns quince a vint milions d'habitants.
Al final del segle XX els grans moviments civils transformadors exitosos arreu van ser aquells que van desmuntar velles estructures: Mandela a Sud-àfrica va desmuntar l'apartheid, Gorbachov amb la seva perestroika i Walesa amb Solidarnosc van fer caure el mur de Berlí i el telo d'acer. El procesisme català hagués pogut jugar la carta intel·ligent de la construcció política d'aquesta nova Europa del segle XXI, però amb el seu discurs, d'estar per casa, només per als catalans, carregat d'èpica i excessivament identitari, mirant-se només al melic, va perdre l'oportunitat realment històrica, com en el seu moment va ser la revolució francesa,  de ser el capdavanter i detonant per una autèntica transformació i renovació d'abaix a dalt d'Europa on superar els estats nació i les seves ràncies, caduques i velles estructures i vells conceptes. 


Després de molts, moltíssims anys, El Vendrell te l'oportunitat real d'assolir el paper que li pertoca com a municipi, com a capital del Baix Penedès i fins hi tot com a municipi líder ( Amb tota seguretat de forma compartida) d'una àrea metropolitana plurimunicipal ja real (econòmica, urbana, social i cultural)  que formen tots aquells municipis litorals del Gran Penedès ( Baix Penedès, Garraf i Baix Gaïà). Una franja territorial metropolitana plurimunicipal que supera els dibuixos administratius territorials actuals però que a la fi és una obvia, indiscutible i autèntica realitat del tot demostrable i constatable. Franja litoral que podríem anomenenar simbòlicament la Costa del "pàmpol" (denominació autòctona de la fulla de les seves vids) i que sovint vista des de el mar fa impossible, salvant certs espais naturals concrets, veure la separació entre municipis i configurant-se visualment com una unitat urbana real. Una autèntica ciutat lineal. Una realitat metropolitana d'uns 200.000 habitants que cada cop acull més residents fitxes que s'ha d'organitzar i ordenar si no vol ser poc a poc subsumida per les potents realitats metròpolitanes dels extrems, amb objectius i interessos molt diferents,i desaparèixer com a tal tot perdent les seves característiques pròpies i la seva personalitat.

Després de moltíssims anys El Vendrell, els seu govern municipal, el seu ajuntament i la seva societat civil (ciutadans, entitats, empreses i altres institucions publiques i privades) tenen l'oportunitat de superar aquest aïllament crònic, sovint acomplexat, cercat i volgut, que malgrat ser un dels municipis amb de les millors infraestructures de transport per carretera i ferroviari, equidistant entre dos aeroports, amb un important nus ferroviari i dues estacions, una universitat i altres equipaments i espais singulars que ha malbaratat, sovint menyspreat, i mai ha aprofitat per dotar al municipi d'un millor contingut, divers, polièdric i real. Basant la seva economia amb un creixement descontrolat i un model turístic desfasat, un comerç poc actualitzat depenent essencialment d'aquest model turístic caduc, cap capacitat i fins hi tot voluntat de renovació de qualitat i d'adaptació als nous temps, i una manca absoluta d'un sector serveis innovador, tecnològic i de segle XXI. 

A ningú li agrada veure radiografies seves, però sovint son del tot necessàries per fer un diagnostic i cercar remeis. La vella i molt gastada frase feta " A El Vendrell, tothom va per ell ", és del tot real i certa, però també aquesta certesa ja fa anys que ha demostrat el seu estrepitós fracàs. Ben segur que la culpa de tot plegat és compartida per molts agents i actors institucionals i privats, i que també amb tota seguretat cada un d'ells carregarà les culpes als altres, però no es tracta de cercar culpes sinó de generar un projecte de caire territorial com a continent i amb contingut que re-situï i dinamitzi aquest municipi en el seu just potencial i amb millors perspectives de futur i de qualitat de vida. Cal generar una nova cultura, la de "El Vendrell totes i tots amb ell" que faci bategar a la ciutat amb un objectiu comú.

El Vendrell, malgrat els nostàlgics, ja no és un poble. És una ciutat plurinuclear amb 37.000 habitants, capital de comarca, aquesta és la realitat i els seus ciutadans, entitats i institucions han de entendre i adequar-se a aquesta palmaria, objectiva i obvia circumstancia. 

El 83% de la ciutadania del Vendrell no és originària del municipi, però és vendrellenca com el 17% que si ho és, encara que part d'aquesta última minoria tracti sovint a la majoria amb cert menyspreu com a "forasters", com si el ser originari et dones categoria superior al estil dels patricis romans. Tots els camins porten a Roma, però òbviament és pretensiós comparar-se amb Roma i pensar que tots duen també al Vendrell. Cal superar aquest tics carlins, porucs i provincians i la por al desconegut i al diferent, i gaudir i aprofitar per igual les aportacions enriquidores de tots i cadascuns del seus ciutadans i ciutadanes sigui qui sigui el seu origen. El Vendrell  ha d'espolsar-se d'aquesta pàtina sovint cútre, carrinclona, poruga i tancada de la que sovint fa gala i assumir socialment la seva nova realitat i la seva oportunitat. L'alternativa  és seguir fent el que han fet generacions anteriors i tenir els tristos resultats de sempre.

EL debat populista, per exemple, sobre si els seus regidors tenen o no que dedicar-se en exclusiva al govern de la ciutat, és pairal, primari, enganyós, falç i fal·laç a més de pervers i ridícul. Ho estrany és que no ho hagin fet fins ara, ja era hora! Faltaria que aquest regidors no és dediquin full time a la seva tasca de govern i impuls en una ciutat de 37.000 habitants!

El Vendrell ha d'exercir també aquest lideratge comarcal i territorial (molt possiblement amb la generositat de "primus inter pares"), implementar un discurs de ciutat metropolità conjuntament amb altres municipis de l'entorn que superi l'àmbit estrictament local, que els hi doni la força conjunta i el protagonisme necessari front altres realitats locals i territorials del país i adequar la seva forma de fer i gestionar- se a paràmetres i concepció de ciutat i metropolitana més que als de poble o poblet. El Penedès marítim ha de ser molt més que una dubtosa eina reivindicativa sobre els peatges i/o per la cultureta. Aquest espai metropolità ha de servir també per impulsar i potenciar tot aquell bagatge industrial i agricola del que disposa.

La renovació generacional aconseguida després de les darreres eleccions municipals i la desaparició institucional de grups de tall autoritari és una gran noticia i una enorme oportunitat, encara que no representa tampoc garantia de res. Afortunadament només queda un regidor assegut al plenari representant de la vella i rància oligarquia vendrellenca, del permanent status quo de sempre, del de tota la vida. Ara camaleonicament i artificialment vestit de pseudo líder de la mal anomenada nova política, però amb un nivell de credibilitat i maneres força dubtoses, molt ràncies i amb cert ressentiment.

El Vendrell és ara en aquell moment crucial, en allò que en castellà denominen "una encrucijada". O opta per un continuisme mediocre i empetitidor de poblet sense pretensions ignorant la seva realitat, o treballa per guanyar la seva oportunitat amb contundència i valentia per situar-se al seu lloc, espai i moment com a ciutat, com allò que realment és. No hi ha terme mig, no valen mitges tintes, ni hi ha lloc per cagar dubtes. Cal donar aquest  transcendental pas i cal fer-ho en tots els àmbits i aspectes de la vida local , tocant de peus a terra i amb la necessària ambició, i la gent, la ciutadania, ha de percebre clarament un abans i un després.

Al Vendrell li cal urgentment presència institucional física i permanent al més alt nivell en tots els seus principals nuclis urbans. L'absència de la mateixa és aprofitada per  tercers sense legitimitat democràtica i converteix aquest espais en terra de ningú o en territori privat dels més forts i dels seus interessos. No poden haver-ne nuclis de primera i nuclis de segona i  tots els seus ciutadans i ciutadanes han  de percebre, també, que el govern municipal és de tots i per a tots.

Cal normalitzar i consolidar la vida ciutadana als nuclis marítims, dotar aquest territoris dels serveis i equipaments bàsics públics i privats que afavoreixin la vida cotidiana dels seus ja nombrosos residents i fer conviure harmònicament aquesta realitat amb una industria turística que cal modernitzar, potser especialitzar i aconseguir que sigui font de riquesa i treball durant tot l'any. Esdevé insostenible ecològicament i econòmicament tota una gran infraestructura  per una temporada de tres mesos. Aquest nuclis han de ser el motor impulsor de l'economia local i no especialment ni necessàriament des de la perspectiva del totxo ni de la pura i dura especulació immobiliària.


Al Vendrell li cal també incorporar a la seva carregada i rica agenda cultural una part fonamental de la cultura, sense menys preu de les ja incorporades i habituals. La cultura que va més enllà de la identitaria, la clàssica i la del record del passat. La de les noves formes de pensament i d'expressió, la que crea polèmica, genera nous debats, de cops escandalitza i sovint és transgressora, la que segur és més incomoda però fa evolucionar i obre les ments a nous pensaments i noves i diferents formes de fer, viure, sentir i pensar.


El Vendrell i els seus ciutadans i ciutadanes han de perdre també aquest permanent, històric,  latent i molt perjudicial complex d'inferioritat respecte a altres municipis propers com Vilafranca, Vilanova o fins hi tot Valls. És del tot infundat, aquest municipis tenen òbviament les seves virtuts, valors afeixits i avantatges, però El Vendrell també els té, la diferencia rau en que uns els potencien i donen valor i El Vendrell  no potencia i sovint ignora o menysprea els seus. Ha de deixar d'infravalorar-se i d'intentar mal copiar el que fan els altres. El Vendrell ha d'estimar-se i respectar-se més, que no és el mateix que dir que s'estima i es respecta, cal fer-ho i actuar en coherència més que dir-ho, ha de fer el que li toca, el seu propi i personal projecte i posar en valor el que de bo té i, sobretot, creure d'una vegada en el seu autèntic i real potencial .


Després de molts anys El Vendrell pot tenir el seu "Maragall" propi que impulsi un lideratge polític local real, capaç de trobar solucions actuals, imaginatives i diferents als vells i nous problemes i d'aglutinar a la molt transversal i polièdrica societat vendrellenca en un projecte transformador i renovador comú. Valent, sense complexes, potent i amb visió de futur, que lideri i condueixi l'adequació del continent i la dotació de contingut per la ciutat de segle XXI de la mà de tota la molt diversa i plural societat civil. Cal obrir-se d'una vegada mentalment al mar i deixar de tenir aquesta concepció quasi colonial  dels nuclis marítims (autèntics motors econòmics del municipi)  i plantejar un projecte real i viable que superi aquest aïllament i també l'inútil, desgastant i estancat debat entre "tabàrnics" i "groguets". Un discurs i projecte de ciutat liderat per el seu govern local i ajuntament però amb l'imprescindible participació de tots aquells agents socials, econòmics  i culturals que actuen i participen de la vida local. Un lideratge capaç, on la gestió local eficient sigui important, molt important, però que també impregni i dibuixi en tots els seus aspectes el nou discurs de ciutat, de ciutat actual, dinàmica i propera al ciutadà, que creu en ella, carregada de valors plurals, democràtics i de segle XXI (discurs de ciutat que el Vendrell mai ha tingut) amb personalitat i arrels però sobretot, actual, ambiciós, obert i permeable. Un discurs valent de futur que vagi molt més enllà d'aquella plaça Vella (on té tímidament en un raco la seu el govern municipal però que com a perfecta, definitoria i emblemàtica metàfora visual no presideix tot cedint sumisa i subordinadament el protagonisme a una altre institució privada de caire religiós no representativa de la realitat plural de la seva població. En definitiva el poder civil i ciutadà físicament no presideix  l'espai més emblemàtic del Vendrell). Discurs que generi entre els seus ciutadans i ciutadanes un projecte civil, democràtic, integrador, aglutinador, avançat, respectuós de la diversitat més àmplia, sostenible i col·lectiu, engrescador, plural i amb clares i positives perspectives de futur i de millor qualitat de vida..