M'està costant molt escriure aquest article. És fins hi tot doloros. De fet és dels pocs cops que no tinc clara la seva estructura ni fins hi tot el seu desenllaç concret. Només sé que no agradarà a la gran majoria de lectors , però sóc molt conscient i m'és del tot intranscendent, però vull dir el que sento i penso.

L'altre dia llegia un interessant article  sobre la propera diada nacional de Catalunya escrit per un articulista i opinador habitual del Vendrell, en Miquel Caselllas. L'article en qüestió, que comparteixo de forma molt parcial però que em va fer pensar i reflexionar de com veia jo aquest dia i de retruc tot el que em viscut tots aquest últims anys.

Mai havia estat nacionalista i molt menys independentista, m'havia sempre mogut en la línia del federalisme asimètric, però com a molts, em vaig sentir tremendament ofès, enganyat i fins hi tot ultratjat pel brut retall de l'Estatut un cop referendat pels ciutadans de Catalunya. Autèntica aberració democràtica que demostra un cop més el poc respecte que tenen certs governants a la voluntat expresada a les urnes per els seus ciutadans, i detonant de tot aquest conflicte on els seus provocadors s'han anat de rosetes i de fet van guanyant.

Vaig fer costat a el "procés", no des d'una perspectiva nacionalista, identitària i/o èpica, de fet el discurs èpic em fa molt de fàstic. El vaig donar suport críticament. Sovint molt críticament, però volia fugir fos com fos de la caspa d'aquella Espanya on els tics i la cultura del franquisme pesava molt més que la disfressa de modernitat democràtica.

Al llarg de tot l'anomenat "Procés" vaig contemplar atonit com cadascuna de les parts (Unionistes, independentistes i "migs pensionistes") competien aferrissadament en veure qui cometia més errors mentre escalfaven cadascuns al seu personal en espirals paral·leles sovint viscerals, hiperventilades i irracionals. No hi ha res més perillós i irresponsable que escalfar a les masses, agitar les seves baixes passions i donar-les via lliure, al final esdevenen incontrolables, et superen i es fa impossible reconduir-les. Errors de bulto, per totes les parts, que en cap democràcia avançada que s'apreciï i es respecti s'haguessin pogut produït o tolerat. ( Com els fets del parlament els dies 6 i 7 de setembre, o l'infame "a por ellos")

Malgrat tot, vaig participar amb plena consciència i vaig anar a votar SI a l'independència l'U d'Octubre. Es tractava d'escollir entre una oportunitat transformadora o el mateix de sempre. Aquell dia que havia de ser el de l'exercici festiu d'una legitima expressió popular va esdevenir un dia fosc, lamentable i trist. La caspa crònica d'un Estat  falic  i genital, amb més pebrots que cervell, incapaç d'acceptar i reconèixer la seva i molt enriquidora condició plurinacional, va esdevenir brutalitat i violencia intolerant, i va demostrar, amb tota seguretat perquè es jugava la seva continuïtat i existència, la seva cara més fosca, brutal, salvatge i primitiva. Va ser esgarrifós i tremendament humiliant. L'Estat va demostrar la seva incapacitat de resoldre políticament un problema que arrossega des de l'arribada dels inefables Borbons a Espanya.

Vaig participar també de la vaga general del 3 d'octubre i vaig sentir escandalitzat com en Felip V+I, en comptes d'exercir el seu paper constitucional de moderador, harmonitzador i garant del valors i principis democràtics universals , va optar per beneir l'ús de la violència, per defensar la sacrosanta unitat d'Espanya al preu que fos, va fer el mateix que el PP amb l'Estatut: La salvatjada de fomentar la catalanofòbia per consolidar la seva imatge a la resta de l'Estat (molt precària i gastada per les mateixes i òbvies raons que el van dur al trò abans d'hora), i la va impulsar i donar cobertura amb un lamentable i escandalós discurs televisat a l'irresponsable crit de "¡A por ellos!". Fet que sempre he cregut que serà ,més tard o més d'hora, el fet que un dia li farà perdre la corona i l'enviarà a l'exili. Es fa del tot impossible la recuperació de la concòrdia a les espanyes amb un cap d'estat amb aquest perfil i aquest historial.

Vaig esperar també la hipotètica proclamació de la independència, aquella la que va resultar ser un "farol", tot mentint, també descaradament, sobre el suport internacional de l'operació. Tot aquest escalfament i agitació va ser per anar de farol!!! Fet que considero absolutament irresponsable. Quin polític responsable escalfa així a la ciutadania posant en risc l'existència d'un Estat consolidat i no preveu que aquest reaccionarà amb tota la seva contundència per defensar la seva supervivència (com tots ho fan)? Aquesta circumstància s'ha de contemplar i si no et creus capaç de tirar-la endevant assumint els costos del teu objectiu, no escalfis, però mai et quedis a punt de fer-ho, no facis un impotent i depriment "coitus interruptus" si has escalfat fins aquest punt al personal. S'ha de ser molt ruc, irresponsable o anar amb el liri a la mà! ( Opcions que els desqualifiquen rotundament sigui quina sigui)

La resta és també de tots coneguda. L'exili d'uns i la presó d'uns altres, les promeses populistes i enganyoses de caire electoral i les lluites de poder de grup, així com les purgues internes als sospitosament crítics amb criteri propi, sumades a les actuacions penals i l'abús de poder, amb la formal aparença de neutralitat jurídica i democràtica, però amb actituds i limitacions tendencioses dels poders polítics i institucionals i la manca de voluntat política real de cercar solucions polítiques als problemes polítics per l'altra part . Tot un despropòsit democràtic per totes bandes. Constatant que la maleïda "caspa" no sempre és d'ús exclusiu dels mateixos i que també en tenim de forma transversal a casa nostra, al petit país.

Personalment sóc abans que tot un demòcrata i crec profundament en els principis democràtics i les seves normes i regles del joc, i ara puc dir amb tota certesa, que penso que ni l'espanyolisme, ni el sobiranisme, ni els que anomeno "migs pensionistes", les han respectat en tot aquest temps, ningú ha estat a l'alçada. Normes que només defensen quan representa un avantatge per a ells i mai quan és un dret  fonamental dels altres. Tinc molt clar que hi ha merda vergonyant acumulada a dojo a tot arreu, tant a les clavegueres com a la superfície.

Després de tot plegat,  no puc recolzar unes celebracions institucionals de la Diada Nacional de Catalunya, només feta per a un sector de la societat. És un greu error sectari que redueix la base, no l'amplia i no afavoreix per a res l'imprescindible diàleg i enteniment. Respecto la convocatòria de la manifestació, estan en el seu legítim dret, però tampoc la comparteixo, crec que les entitats convocants, especialment l'ANC tenen una important responsabilitat política respecte a tot el que ha passat , superant les seves funcions i provocant unes accions de govern en el seu moment equivocades i molt perjudicials que pagarem durant molts anys. El "ho tornarem a fer" em sona contundentment a un molt probable "La tornarem a cagar".

Respecte al judici, vull fer constar que conec des de fa molts anys a molts dels encausats, i els hi tinc a tots un elevat respecte personal. Crec que és molt injust el que els hi està passant. No crec en la judicialització de la política, crec que té un punt de farsa i un elevat component exemplerificador i seré molt crític amb qualsevol sentència que els condemni. Però crec, i també tinc dret, a què en el seu moment se'ls hi reclamin responsabilitats polítiques per les seves accions. Accions que caldrà en el seu moment que expliquin políticament, les aclareixin i en el seu cas assumeixin políticament les responsabilitats que els hi pertoquen. Com també crec que caldria que passes amb tots aquells altres "operadors" polítics de l'altre costat que també tenen responsabilitats i ningú els hi reclama com si fan amb ells i elles. Crec absolutament que cap dels actors d'aquest episodi han jogat amb perspectiva d'alçada i ho han fet més pels interessos de la seva "societat anònima familiar particular" ( partit, entitat o fins hi tot institució).

Estic fart de discursos èpics vuits de continguts, de demòcrates que només ho són mentre no els hi duis la contrària, de les mentides de tots i d'aquells que només creuen aborregadament i sense cap esperit d'autocrítica les mentides i consignes dels seus. De la manca d'autocrítica general i de la nul·la voluntat de diàleg i de cercar solucions.

Fart de tants Paluzie Torra, Puigdemont, Casado, Abascal, Sánchez, Arrimadas, Rivera, Llarena, Rovira, Pontsati, Borrell, Rufians, Borbon, Valls, Gabriel, Iceta, Comin i/o tants d'altres tremendament hàbils en marcar la diferència i defendre els seus interessos privats i de grup però absolutament inútils i incapaços cercant comuns denominadors, espais de diàleg i solucions de futur democràtiques per a tots. Estic fart de presidents "tontoútils" que degraden de forma lamentable i patètica les nostres històriques institucions i de flautistes de Hamelí apoltronats en un exili que no se qui paga i d'altres, de "Taürs" electorals de tots colors i de polítics esnifadors d'odi i altres substàncies perilloses. Estic fart de la matxacona i constant propaganda d'uns i d'altres. Estic fart de banderes, aquelarres, samarretes col·leccionables de temporada i banderes i polseres rojigualdes als rellotges pijotontos i de garrulos tabarnics intolerants, i d'aquells que defensen totes aquestes xorrades per de munt de tot principi democràtic bàsic real. Els principis democràtics quan es defensen bé és defensant també els dels altres no només els teus.
Estic fart d'agitadors i oportunistes sense escrúpols i de la manca de polítics autènticament polítics.

Després de tots aquests anys del procés, he rumiat molt, moltíssim, i no penso participar més de la diada com un fet reivindicatiu col·lectiu, estic fart de nacions i naciones, d'Estats i Estados. Penso defensar com sempre la meva catalanitat oberta i integradora, i la part d'aquesta que correspon a la meva afortunada i rica identitat plurinacional, però no vull ser més utilitzat ni comtat en cap paquet de ningú. Tampoc penso fer-ho del dia de la Hispanitat que em fa el mateix repelús i per la meva condició de ciutadà mexicà encara més. Penso molt més en que la solució passa inevitablement per enfortir Europa, crec que és l'única solució. L'Europa aquella de la liberté , l'egalité et la fraternité en la que vaig tenir la sort i el privilegi de ser educat fins hi tot abans de la mort del dictador. Crec absolutament caduc el concepte d'Estat nació del segle XIX. Segueixo creient que l'Estat espanyol te molts i importants dèficits democràtics i que és un estat en una imminent fallida democràtica, però també penso que la República tan venuda i esbombada com si fos un elixir màgic que ho cura tot, sense cap contingut concret, tampoc és ara per ara la solució, és un altre cop un futurible èpic i poètic, i que no serà mai viable. Els seus líders impulsors i la seva forma de fer ho han demostrat amb escreix, contundència  i molta claredat. Crec, insisteixo després de molt meditar-ho, que el procecisme va equivocar profundament la seva estratègia i el seu objectiu. Cada cop crec més de que no es tractava de voler fer de Catalunya un altre estat més dins del model Estat/Nació del segle XIX, un altre regne de taifes més, aquest va ser el gran error. El procecisme Català àuria d'haver-se enfocat en ser la punta de llança d'un nou moviment per un nou model politic i organitzatiu transformador a Europa amb capacitat de ser contagiat per a tot el continent, on els estats són els grans obstacles per a la construcció política d'una Europa forta, de segle XXI, real políticament parlant, i democràtica, autènticament democràtica, respectuosa de la pluralitat i mestissa i no aquesta cosa que tenim ara, amb un govern autènticament democràtic europeu i un nou dibuix d'organització territorial de comunitats més petites que aplicant el principi de subsidiarietat actues localment i fos més proper als ciutadans, ajustat a les seves realitats i més eficient, amb regions de no més de uns quince a vint milions d'habitants.
Al final del segle XX els grans moviments civils transformadors exitosos arreu van ser aquells que van desmuntar velles estructures: Mandela a Sud-àfrica va desmuntar l'apartheid, Gorbachov amb la seva perestroika i Walesa amb Solidarnosc van fer caure el mur de Berlí i el telo d'acer. El procesisme català hagués pogut jugar la carta intel·ligent de la construcció política d'aquesta nova Europa del segle XXI, però amb el seu discurs, d'estar per casa, només per als catalans, carregat d'èpica i excessivament identitari, mirant-se només al melic, va perdre l'oportunitat realment històrica, com en el seu moment va ser la revolució francesa,  de ser el capdavanter i detonant per una autèntica transformació i renovació d'abaix a dalt d'Europa on superar els estats nació i les seves ràncies, caduques i velles estructures i vells conceptes. 


Després de molts, moltíssims anys, El Vendrell te l'oportunitat real d'assolir el paper que li pertoca com a municipi, com a capital del Baix Penedès i fins hi tot com a municipi líder ( Amb tota seguretat de forma compartida) d'una àrea metropolitana plurimunicipal ja real (econòmica, urbana, social i cultural)  que formen tots aquells municipis litorals del Gran Penedès ( Baix Penedès, Garraf i Baix Gaïà). Una franja territorial metropolitana plurimunicipal que supera els dibuixos administratius territorials actuals però que a la fi és una obvia, indiscutible i autèntica realitat del tot demostrable i constatable. Franja litoral que podríem anomenenar simbòlicament la Costa del "pàmpol" (denominació autòctona de la fulla de les seves vids) i que sovint vista des de el mar fa impossible, salvant certs espais naturals concrets, veure la separació entre municipis i configurant-se visualment com una unitat urbana real. Una autèntica ciutat lineal. Una realitat metropolitana d'uns 200.000 habitants que cada cop acull més residents fitxes que s'ha d'organitzar i ordenar si no vol ser poc a poc subsumida per les potents realitats metròpolitanes dels extrems, amb objectius i interessos molt diferents,i desaparèixer com a tal tot perdent les seves característiques pròpies i la seva personalitat.

Després de moltíssims anys El Vendrell, els seu govern municipal, el seu ajuntament i la seva societat civil (ciutadans, entitats, empreses i altres institucions publiques i privades) tenen l'oportunitat de superar aquest aïllament crònic, sovint acomplexat, cercat i volgut, que malgrat ser un dels municipis amb de les millors infraestructures de transport per carretera i ferroviari, equidistant entre dos aeroports, amb un important nus ferroviari i dues estacions, una universitat i altres equipaments i espais singulars que ha malbaratat, sovint menyspreat, i mai ha aprofitat per dotar al municipi d'un millor contingut, divers, polièdric i real. Basant la seva economia amb un creixement descontrolat i un model turístic desfasat, un comerç poc actualitzat depenent essencialment d'aquest model turístic caduc, cap capacitat i fins hi tot voluntat de renovació de qualitat i d'adaptació als nous temps, i una manca absoluta d'un sector serveis innovador, tecnològic i de segle XXI. 

A ningú li agrada veure radiografies seves, però sovint son del tot necessàries per fer un diagnostic i cercar remeis. La vella i molt gastada frase feta " A El Vendrell, tothom va per ell ", és del tot real i certa, però també aquesta certesa ja fa anys que ha demostrat el seu estrepitós fracàs. Ben segur que la culpa de tot plegat és compartida per molts agents i actors institucionals i privats, i que també amb tota seguretat cada un d'ells carregarà les culpes als altres, però no es tracta de cercar culpes sinó de generar un projecte de caire territorial com a continent i amb contingut que re-situï i dinamitzi aquest municipi en el seu just potencial i amb millors perspectives de futur i de qualitat de vida. Cal generar una nova cultura, la de "El Vendrell totes i tots amb ell" que faci bategar a la ciutat amb un objectiu comú.

El Vendrell, malgrat els nostàlgics, ja no és un poble. És una ciutat plurinuclear amb 37.000 habitants, capital de comarca, aquesta és la realitat i els seus ciutadans, entitats i institucions han de entendre i adequar-se a aquesta palmaria, objectiva i obvia circumstancia. 

El 83% de la ciutadania del Vendrell no és originària del municipi, però és vendrellenca com el 17% que si ho és, encara que part d'aquesta última minoria tracti sovint a la majoria amb cert menyspreu com a "forasters", com si el ser originari et dones categoria superior al estil dels patricis romans. Tots els camins porten a Roma, però òbviament és pretensiós comparar-se amb Roma i pensar que tots duen també al Vendrell. Cal superar aquest tics carlins, porucs i provincians i la por al desconegut i al diferent, i gaudir i aprofitar per igual les aportacions enriquidores de tots i cadascuns del seus ciutadans i ciutadanes sigui qui sigui el seu origen. El Vendrell  ha d'espolsar-se d'aquesta pàtina sovint cútre, carrinclona, poruga i tancada de la que sovint fa gala i assumir socialment la seva nova realitat i la seva oportunitat. L'alternativa  és seguir fent el que han fet generacions anteriors i tenir els tristos resultats de sempre.

EL debat populista, per exemple, sobre si els seus regidors tenen o no que dedicar-se en exclusiva al govern de la ciutat, és pairal, primari, enganyós, falç i fal·laç a més de pervers i ridícul. Ho estrany és que no ho hagin fet fins ara, ja era hora! Faltaria que aquest regidors no és dediquin full time a la seva tasca de govern i impuls en una ciutat de 37.000 habitants!

El Vendrell ha d'exercir també aquest lideratge comarcal i territorial (molt possiblement amb la generositat de "primus inter pares"), implementar un discurs de ciutat metropolità conjuntament amb altres municipis de l'entorn que superi l'àmbit estrictament local, que els hi doni la força conjunta i el protagonisme necessari front altres realitats locals i territorials del país i adequar la seva forma de fer i gestionar- se a paràmetres i concepció de ciutat i metropolitana més que als de poble o poblet. El Penedès marítim ha de ser molt més que una dubtosa eina reivindicativa sobre els peatges i/o per la cultureta. Aquest espai metropolità ha de servir també per impulsar i potenciar tot aquell bagatge industrial i agricola del que disposa.

La renovació generacional aconseguida després de les darreres eleccions municipals i la desaparició institucional de grups de tall autoritari és una gran noticia i una enorme oportunitat, encara que no representa tampoc garantia de res. Afortunadament només queda un regidor assegut al plenari representant de la vella i rància oligarquia vendrellenca, del permanent status quo de sempre, del de tota la vida. Ara camaleonicament i artificialment vestit de pseudo líder de la mal anomenada nova política, però amb un nivell de credibilitat i maneres força dubtoses, molt ràncies i amb cert ressentiment.

El Vendrell és ara en aquell moment crucial, en allò que en castellà denominen "una encrucijada". O opta per un continuisme mediocre i empetitidor de poblet sense pretensions ignorant la seva realitat, o treballa per guanyar la seva oportunitat amb contundència i valentia per situar-se al seu lloc, espai i moment com a ciutat, com allò que realment és. No hi ha terme mig, no valen mitges tintes, ni hi ha lloc per cagar dubtes. Cal donar aquest  transcendental pas i cal fer-ho en tots els àmbits i aspectes de la vida local , tocant de peus a terra i amb la necessària ambició, i la gent, la ciutadania, ha de percebre clarament un abans i un després.

Al Vendrell li cal urgentment presència institucional física i permanent al més alt nivell en tots els seus principals nuclis urbans. L'absència de la mateixa és aprofitada per  tercers sense legitimitat democràtica i converteix aquest espais en terra de ningú o en territori privat dels més forts i dels seus interessos. No poden haver-ne nuclis de primera i nuclis de segona i  tots els seus ciutadans i ciutadanes han  de percebre, també, que el govern municipal és de tots i per a tots.

Cal normalitzar i consolidar la vida ciutadana als nuclis marítims, dotar aquest territoris dels serveis i equipaments bàsics públics i privats que afavoreixin la vida cotidiana dels seus ja nombrosos residents i fer conviure harmònicament aquesta realitat amb una industria turística que cal modernitzar, potser especialitzar i aconseguir que sigui font de riquesa i treball durant tot l'any. Esdevé insostenible ecològicament i econòmicament tota una gran infraestructura  per una temporada de tres mesos. Aquest nuclis han de ser el motor impulsor de l'economia local i no especialment ni necessàriament des de la perspectiva del totxo ni de la pura i dura especulació immobiliària.


Al Vendrell li cal també incorporar a la seva carregada i rica agenda cultural una part fonamental de la cultura, sense menys preu de les ja incorporades i habituals. La cultura que va més enllà de la identitaria, la clàssica i la del record del passat. La de les noves formes de pensament i d'expressió, la que crea polèmica, genera nous debats, de cops escandalitza i sovint és transgressora, la que segur és més incomoda però fa evolucionar i obre les ments a nous pensaments i noves i diferents formes de fer, viure, sentir i pensar.


El Vendrell i els seus ciutadans i ciutadanes han de perdre també aquest permanent, històric,  latent i molt perjudicial complex d'inferioritat respecte a altres municipis propers com Vilafranca, Vilanova o fins hi tot Valls. És del tot infundat, aquest municipis tenen òbviament les seves virtuts, valors afeixits i avantatges, però El Vendrell també els té, la diferencia rau en que uns els potencien i donen valor i El Vendrell  no potencia i sovint ignora o menysprea els seus. Ha de deixar d'infravalorar-se i d'intentar mal copiar el que fan els altres. El Vendrell ha d'estimar-se i respectar-se més, que no és el mateix que dir que s'estima i es respecta, cal fer-ho i actuar en coherència més que dir-ho, ha de fer el que li toca, el seu propi i personal projecte i posar en valor el que de bo té i, sobretot, creure d'una vegada en el seu autèntic i real potencial .


Després de molts anys El Vendrell pot tenir el seu "Maragall" propi que impulsi un lideratge polític local real, capaç de trobar solucions actuals, imaginatives i diferents als vells i nous problemes i d'aglutinar a la molt transversal i polièdrica societat vendrellenca en un projecte transformador i renovador comú. Valent, sense complexes, potent i amb visió de futur, que lideri i condueixi l'adequació del continent i la dotació de contingut per la ciutat de segle XXI de la mà de tota la molt diversa i plural societat civil. Cal obrir-se d'una vegada mentalment al mar i deixar de tenir aquesta concepció quasi colonial  dels nuclis marítims (autèntics motors econòmics del municipi)  i plantejar un projecte real i viable que superi aquest aïllament i també l'inútil, desgastant i estancat debat entre "tabàrnics" i "groguets". Un discurs i projecte de ciutat liderat per el seu govern local i ajuntament però amb l'imprescindible participació de tots aquells agents socials, econòmics  i culturals que actuen i participen de la vida local. Un lideratge capaç, on la gestió local eficient sigui important, molt important, però que també impregni i dibuixi en tots els seus aspectes el nou discurs de ciutat, de ciutat actual, dinàmica i propera al ciutadà, que creu en ella, carregada de valors plurals, democràtics i de segle XXI (discurs de ciutat que el Vendrell mai ha tingut) amb personalitat i arrels però sobretot, actual, ambiciós, obert i permeable. Un discurs valent de futur que vagi molt més enllà d'aquella plaça Vella (on té tímidament en un raco la seu el govern municipal però que com a perfecta, definitoria i emblemàtica metàfora visual no presideix tot cedint sumisa i subordinadament el protagonisme a una altre institució privada de caire religiós no representativa de la realitat plural de la seva població. En definitiva el poder civil i ciutadà físicament no presideix  l'espai més emblemàtic del Vendrell). Discurs que generi entre els seus ciutadans i ciutadanes un projecte civil, democràtic, integrador, aglutinador, avançat, respectuós de la diversitat més àmplia, sostenible i col·lectiu, engrescador, plural i amb clares i positives perspectives de futur i de millor qualitat de vida..

Després de molts anys, recupero el meu vell blog : Cròniques criolles. En el seu moment vaig arribar a tenir un bon nombre de visites i seguidors ara les coses han canviat molt i son molt diferents però em ve de gust fer-ho i tornar a dir la meva sobre totes aquelles coses que em motiven, m'agraden, m'ocupen o em preocupen. He ocultat tots els post de la meva primera etapa, els tinc que revisar i veure, com a exercici personal, si ha canviat o ha evolucionat molt les meves visions de les coses, però com he dit aquest és només per ara un exercici privat i personal.
En aquesta segona etapa faré el de sempre: dir la meva, ho intentaré fer com sempre, amb un cert estil, bones formes i si pot ser sentit del humor. Cròniques criolles torna a ser a la vostra disposició tot i advertint-vos que diré la meva i que sovint no coincidireu amb la meva forma de dir i fins hi tot de fer.Soc com soc, avegades incisiu, provocador i sovint irònic fins arribar al sarcasme, però mai amb amin de fer mal i d'ofendre. A la fi soc o pretenc ser un lliure pensador amb els avantatges i els inconvenients que això comporta en una societat cada cop més crispada, hiperventilada i defensora de les capelletes dels pensaments unics.