La Diada, la Hispanitat i jo.


M'està costant molt escriure aquest article. És fins hi tot doloros. De fet és dels pocs cops que no tinc clara la seva estructura ni fins hi tot el seu desenllaç concret. Només sé que no agradarà a la gran majoria de lectors , però sóc molt conscient i m'és del tot intranscendent, però vull dir el que sento i penso.

L'altre dia llegia un interessant article  sobre la propera diada nacional de Catalunya escrit per un articulista i opinador habitual del Vendrell, en Miquel Caselllas. L'article en qüestió, que comparteixo de forma molt parcial però que em va fer pensar i reflexionar de com veia jo aquest dia i de retruc tot el que em viscut tots aquest últims anys.

Mai havia estat nacionalista i molt menys independentista, m'havia sempre mogut en la línia del federalisme asimètric, però com a molts, em vaig sentir tremendament ofès, enganyat i fins hi tot ultratjat pel brut retall de l'Estatut un cop referendat pels ciutadans de Catalunya. Autèntica aberració democràtica que demostra un cop més el poc respecte que tenen certs governants a la voluntat expresada a les urnes per els seus ciutadans, i detonant de tot aquest conflicte on els seus provocadors s'han anat de rosetes i de fet van guanyant.

Vaig fer costat a el "procés", no des d'una perspectiva nacionalista, identitària i/o èpica, de fet el discurs èpic em fa molt de fàstic. El vaig donar suport críticament. Sovint molt críticament, però volia fugir fos com fos de la caspa d'aquella Espanya on els tics i la cultura del franquisme pesava molt més que la disfressa de modernitat democràtica.

Al llarg de tot l'anomenat "Procés" vaig contemplar atonit com cadascuna de les parts (Unionistes, independentistes i "migs pensionistes") competien aferrissadament en veure qui cometia més errors mentre escalfaven cadascuns al seu personal en espirals paral·leles sovint viscerals, hiperventilades i irracionals. No hi ha res més perillós i irresponsable que escalfar a les masses, agitar les seves baixes passions i donar-les via lliure, al final esdevenen incontrolables, et superen i es fa impossible reconduir-les. Errors de bulto, per totes les parts, que en cap democràcia avançada que s'apreciï i es respecti s'haguessin pogut produït o tolerat. ( Com els fets del parlament els dies 6 i 7 de setembre, o l'infame "a por ellos")

Malgrat tot, vaig participar amb plena consciència i vaig anar a votar SI a l'independència l'U d'Octubre. Es tractava d'escollir entre una oportunitat transformadora o el mateix de sempre. Aquell dia que havia de ser el de l'exercici festiu d'una legitima expressió popular va esdevenir un dia fosc, lamentable i trist. La caspa crònica d'un Estat  falic  i genital, amb més pebrots que cervell, incapaç d'acceptar i reconèixer la seva i molt enriquidora condició plurinacional, va esdevenir brutalitat i violencia intolerant, i va demostrar, amb tota seguretat perquè es jugava la seva continuïtat i existència, la seva cara més fosca, brutal, salvatge i primitiva. Va ser esgarrifós i tremendament humiliant. L'Estat va demostrar la seva incapacitat de resoldre políticament un problema que arrossega des de l'arribada dels inefables Borbons a Espanya.

Vaig participar també de la vaga general del 3 d'octubre i vaig sentir escandalitzat com en Felip V+I, en comptes d'exercir el seu paper constitucional de moderador, harmonitzador i garant del valors i principis democràtics universals , va optar per beneir l'ús de la violència, per defensar la sacrosanta unitat d'Espanya al preu que fos, va fer el mateix que el PP amb l'Estatut: La salvatjada de fomentar la catalanofòbia per consolidar la seva imatge a la resta de l'Estat (molt precària i gastada per les mateixes i òbvies raons que el van dur al trò abans d'hora), i la va impulsar i donar cobertura amb un lamentable i escandalós discurs televisat a l'irresponsable crit de "¡A por ellos!". Fet que sempre he cregut que serà ,més tard o més d'hora, el fet que un dia li farà perdre la corona i l'enviarà a l'exili. Es fa del tot impossible la recuperació de la concòrdia a les espanyes amb un cap d'estat amb aquest perfil i aquest historial.

Vaig esperar també la hipotètica proclamació de la independència, aquella la que va resultar ser un "farol", tot mentint, també descaradament, sobre el suport internacional de l'operació. Tot aquest escalfament i agitació va ser per anar de farol!!! Fet que considero absolutament irresponsable. Quin polític responsable escalfa així a la ciutadania posant en risc l'existència d'un Estat consolidat i no preveu que aquest reaccionarà amb tota la seva contundència per defensar la seva supervivència (com tots ho fan)? Aquesta circumstància s'ha de contemplar i si no et creus capaç de tirar-la endevant assumint els costos del teu objectiu, no escalfis, però mai et quedis a punt de fer-ho, no facis un impotent i depriment "coitus interruptus" si has escalfat fins aquest punt al personal. S'ha de ser molt ruc, irresponsable o anar amb el liri a la mà! ( Opcions que els desqualifiquen rotundament sigui quina sigui)

La resta és també de tots coneguda. L'exili d'uns i la presó d'uns altres, les promeses populistes i enganyoses de caire electoral i les lluites de poder de grup, així com les purgues internes als sospitosament crítics amb criteri propi, sumades a les actuacions penals i l'abús de poder, amb la formal aparença de neutralitat jurídica i democràtica, però amb actituds i limitacions tendencioses dels poders polítics i institucionals i la manca de voluntat política real de cercar solucions polítiques als problemes polítics per l'altra part . Tot un despropòsit democràtic per totes bandes. Constatant que la maleïda "caspa" no sempre és d'ús exclusiu dels mateixos i que també en tenim de forma transversal a casa nostra, al petit país.

Personalment sóc abans que tot un demòcrata i crec profundament en els principis democràtics i les seves normes i regles del joc, i ara puc dir amb tota certesa, que penso que ni l'espanyolisme, ni el sobiranisme, ni els que anomeno "migs pensionistes", les han respectat en tot aquest temps, ningú ha estat a l'alçada. Normes que només defensen quan representa un avantatge per a ells i mai quan és un dret  fonamental dels altres. Tinc molt clar que hi ha merda vergonyant acumulada a dojo a tot arreu, tant a les clavegueres com a la superfície.

Després de tot plegat,  no puc recolzar unes celebracions institucionals de la Diada Nacional de Catalunya, només feta per a un sector de la societat. És un greu error sectari que redueix la base, no l'amplia i no afavoreix per a res l'imprescindible diàleg i enteniment. Respecto la convocatòria de la manifestació, estan en el seu legítim dret, però tampoc la comparteixo, crec que les entitats convocants, especialment l'ANC tenen una important responsabilitat política respecte a tot el que ha passat , superant les seves funcions i provocant unes accions de govern en el seu moment equivocades i molt perjudicials que pagarem durant molts anys. El "ho tornarem a fer" em sona contundentment a un molt probable "La tornarem a cagar".

Respecte al judici, vull fer constar que conec des de fa molts anys a molts dels encausats, i els hi tinc a tots un elevat respecte personal. Crec que és molt injust el que els hi està passant. No crec en la judicialització de la política, crec que té un punt de farsa i un elevat component exemplerificador i seré molt crític amb qualsevol sentència que els condemni. Però crec, i també tinc dret, a què en el seu moment se'ls hi reclamin responsabilitats polítiques per les seves accions. Accions que caldrà en el seu moment que expliquin políticament, les aclareixin i en el seu cas assumeixin políticament les responsabilitats que els hi pertoquen. Com també crec que caldria que passes amb tots aquells altres "operadors" polítics de l'altre costat que també tenen responsabilitats i ningú els hi reclama com si fan amb ells i elles. Crec absolutament que cap dels actors d'aquest episodi han jogat amb perspectiva d'alçada i ho han fet més pels interessos de la seva "societat anònima familiar particular" ( partit, entitat o fins hi tot institució).

Estic fart de discursos èpics vuits de continguts, de demòcrates que només ho són mentre no els hi duis la contrària, de les mentides de tots i d'aquells que només creuen aborregadament i sense cap esperit d'autocrítica les mentides i consignes dels seus. De la manca d'autocrítica general i de la nul·la voluntat de diàleg i de cercar solucions.

Fart de tants Paluzie Torra, Puigdemont, Casado, Abascal, Sánchez, Arrimadas, Rivera, Llarena, Rovira, Pontsati, Borrell, Rufians, Borbon, Valls, Gabriel, Iceta, Comin i/o tants d'altres tremendament hàbils en marcar la diferència i defendre els seus interessos privats i de grup però absolutament inútils i incapaços cercant comuns denominadors, espais de diàleg i solucions de futur democràtiques per a tots. Estic fart de presidents "tontoútils" que degraden de forma lamentable i patètica les nostres històriques institucions i de flautistes de Hamelí apoltronats en un exili que no se qui paga i d'altres, de "Taürs" electorals de tots colors i de polítics esnifadors d'odi i altres substàncies perilloses. Estic fart de la matxacona i constant propaganda d'uns i d'altres. Estic fart de banderes, aquelarres, samarretes col·leccionables de temporada i banderes i polseres rojigualdes als rellotges pijotontos i de garrulos tabarnics intolerants, i d'aquells que defensen totes aquestes xorrades per de munt de tot principi democràtic bàsic real. Els principis democràtics quan es defensen bé és defensant també els dels altres no només els teus.
Estic fart d'agitadors i oportunistes sense escrúpols i de la manca de polítics autènticament polítics.

Després de tots aquests anys del procés, he rumiat molt, moltíssim, i no penso participar més de la diada com un fet reivindicatiu col·lectiu, estic fart de nacions i naciones, d'Estats i Estados. Penso defensar com sempre la meva catalanitat oberta i integradora, i la part d'aquesta que correspon a la meva afortunada i rica identitat plurinacional, però no vull ser més utilitzat ni comtat en cap paquet de ningú. Tampoc penso fer-ho del dia de la Hispanitat que em fa el mateix repelús i per la meva condició de ciutadà mexicà encara més. Penso molt més en que la solució passa inevitablement per enfortir Europa, crec que és l'única solució. L'Europa aquella de la liberté , l'egalité et la fraternité en la que vaig tenir la sort i el privilegi de ser educat fins hi tot abans de la mort del dictador. Crec absolutament caduc el concepte d'Estat nació del segle XIX. Segueixo creient que l'Estat espanyol te molts i importants dèficits democràtics i que és un estat en una imminent fallida democràtica, però també penso que la República tan venuda i esbombada com si fos un elixir màgic que ho cura tot, sense cap contingut concret, tampoc és ara per ara la solució, és un altre cop un futurible èpic i poètic, i que no serà mai viable. Els seus líders impulsors i la seva forma de fer ho han demostrat amb escreix, contundència  i molta claredat. Crec, insisteixo després de molt meditar-ho, que el procecisme va equivocar profundament la seva estratègia i el seu objectiu. Cada cop crec més de que no es tractava de voler fer de Catalunya un altre estat més dins del model Estat/Nació del segle XIX, un altre regne de taifes més, aquest va ser el gran error. El procecisme Català àuria d'haver-se enfocat en ser la punta de llança d'un nou moviment per un nou model politic i organitzatiu transformador a Europa amb capacitat de ser contagiat per a tot el continent, on els estats són els grans obstacles per a la construcció política d'una Europa forta, de segle XXI, real políticament parlant, i democràtica, autènticament democràtica, respectuosa de la pluralitat i mestissa i no aquesta cosa que tenim ara, amb un govern autènticament democràtic europeu i un nou dibuix d'organització territorial de comunitats més petites que aplicant el principi de subsidiarietat actues localment i fos més proper als ciutadans, ajustat a les seves realitats i més eficient, amb regions de no més de uns quince a vint milions d'habitants.
Al final del segle XX els grans moviments civils transformadors exitosos arreu van ser aquells que van desmuntar velles estructures: Mandela a Sud-àfrica va desmuntar l'apartheid, Gorbachov amb la seva perestroika i Walesa amb Solidarnosc van fer caure el mur de Berlí i el telo d'acer. El procesisme català hagués pogut jugar la carta intel·ligent de la construcció política d'aquesta nova Europa del segle XXI, però amb el seu discurs, d'estar per casa, només per als catalans, carregat d'èpica i excessivament identitari, mirant-se només al melic, va perdre l'oportunitat realment històrica, com en el seu moment va ser la revolució francesa,  de ser el capdavanter i detonant per una autèntica transformació i renovació d'abaix a dalt d'Europa on superar els estats nació i les seves ràncies, caduques i velles estructures i vells conceptes. 

0 comentaris: