[QÜESTIÓ D'EDUCACIÓ, SENTIMENT DE PERTINENÇA I D'EXEMPLE I CREDIBILITAT INSTITUCIONAL]
“D’acord amb l'etimologia, el civisme constitueix el conjunt de qualitats que permeten als ciutadans viure en la ciutat, és a dir, viure en comunitat tot respectant unes normes de convivència pacífica, acceptant les regles de joc de la democràcia i els drets fonamentals o els valors constitucionals. Cívic és el comportament propi o característic del ciutadà (El sentit del civisme, Victòria Camps).”
Moltes administracions i responsables electes locals manifesten sovint una visió molt reduccionista i limitada dels conceptes “civisme” i “incivisme” . Fan sovint una utilització simplista i maniquea dels termes. Equiparen aquest conceptes a termes relacionats quasi exclusivament amb l’urbanitat o el vandalisme , sobre el bon o mal comportament del ciutadà de peu, però poques vegades interpreten aquest conceptes en la seva globalitat, en la seva màxima extensió. Sovint carreguen només la responsabilitat al ciutadà, obviant les seves per acció o per omissió, i també vinculen en excés i prioritàriament el seu tractament i solucions a temes de seguretat, repressius i policials i molt poc en termes d’educació per a la ciutadania, en la creació d’un esperit de comunitat, de pertinença a la ciutat, i en la creació i consolidació d’una cultura local de respecte a la resta de ciutadania i als espais comuns, l’entorn i paisatge (public o privat) que l’envolta, basada en la responsabilitat, la tolerància i el respecte. És molt més fàcil que la ciutadania respecti cívicament un espai digne que un de descuidat.
Ben cert és que moltes poblacions es veuen molt afectades per aptituds vandàliques per part d’alguns del seus ciutadans, accions que amb tota seguretat son responsabilitat única de qui les realitza i que ben segur cal perseguir i penalitzar. Però l’objectiu dels governs locals més que castigar-les ha de ser evitar-les, i això només s’aconsegueix amb una concepció integral del terme, molta pedagogia, educació per la ciutadania i sobretot intel·ligència democràtica, compromís i un clar exemple i lideratge institucional. L’acció policial i repressora només és un pedaç, és l'ultima eina a utilitzar quan ja no hi ha més remei, i no soluciona el problema d’arrel.
El paper de les administracions locals esdevé fonamental i estratègic en la implantació d’aquesta cultura, i ha de ser coherent, creïble i exemplificador. És molt difícil que la ciutadania actuï cívicament, si aquesta te majoritàriament la percepció que les institucions responsables de la cura del espai comú no ho fan. L’aptitud personal dels màxims responsables de la ciutat és també fonamental en la implantació d’aquesta cultura , es fa molt difícil , per exemple, exigir que els ciutadans aparquin els seus vehicles allà on toca, si veuen a un ex alcalde aparcar en zona prohibida mentre l’actual alcalde ho veu i no li crida la atenció. O demanar al ciutadà que no embruti els carrers i espais públics mentre veuen que no es fa un correcte manteniment, els serveis municipals no tenen la cura suficient dels mateixos o no exigeixen a d’altres institucions o empreses publiques i privades que també ho facin.
El civisme i l’incivisme és un fet ciutadà que necessàriament també ha d’involucrar a totes les institucions i empreses que desenvolupen activitats en el territori (totes elles estan formades per ciutadans i ciutadanes amb les mateixes responsabilitats i obligacions cíviques), és també un fet de responsabilitat social institucional i corporativa. Ja es poden crear altisonants "Consells participatius de Civisme i Convivència" i fer discursos superficials i mal copiats "d’orgull de ciutat" però si el ciutadà no te amb que sentir-se orgullós de la ciutat i no percebeix, amb claredat, lideratge i civisme institucional creïble i coherent, tot fent pedagogia i exemplificant que vol dir viure en comunitat tot respectant unes normes de convivència pacífica, acceptant les regles de joc de la democràcia i els drets fonamentals o els valors constitucionals (com molt bé defineix Victòria Camps) no hi ha res a fer.
Moltes administracions i responsables electes locals manifesten sovint una visió molt reduccionista i limitada dels conceptes “civisme” i “incivisme” . Fan sovint una utilització simplista i maniquea dels termes. Equiparen aquest conceptes a termes relacionats quasi exclusivament amb l’urbanitat o el vandalisme , sobre el bon o mal comportament del ciutadà de peu, però poques vegades interpreten aquest conceptes en la seva globalitat, en la seva màxima extensió. Sovint carreguen només la responsabilitat al ciutadà, obviant les seves per acció o per omissió, i també vinculen en excés i prioritàriament el seu tractament i solucions a temes de seguretat, repressius i policials i molt poc en termes d’educació per a la ciutadania, en la creació d’un esperit de comunitat, de pertinença a la ciutat, i en la creació i consolidació d’una cultura local de respecte a la resta de ciutadania i als espais comuns, l’entorn i paisatge (public o privat) que l’envolta, basada en la responsabilitat, la tolerància i el respecte. És molt més fàcil que la ciutadania respecti cívicament un espai digne que un de descuidat.
Ben cert és que moltes poblacions es veuen molt afectades per aptituds vandàliques per part d’alguns del seus ciutadans, accions que amb tota seguretat son responsabilitat única de qui les realitza i que ben segur cal perseguir i penalitzar. Però l’objectiu dels governs locals més que castigar-les ha de ser evitar-les, i això només s’aconsegueix amb una concepció integral del terme, molta pedagogia, educació per la ciutadania i sobretot intel·ligència democràtica, compromís i un clar exemple i lideratge institucional. L’acció policial i repressora només és un pedaç, és l'ultima eina a utilitzar quan ja no hi ha més remei, i no soluciona el problema d’arrel.
El paper de les administracions locals esdevé fonamental i estratègic en la implantació d’aquesta cultura, i ha de ser coherent, creïble i exemplificador. És molt difícil que la ciutadania actuï cívicament, si aquesta te majoritàriament la percepció que les institucions responsables de la cura del espai comú no ho fan. L’aptitud personal dels màxims responsables de la ciutat és també fonamental en la implantació d’aquesta cultura , es fa molt difícil , per exemple, exigir que els ciutadans aparquin els seus vehicles allà on toca, si veuen a un ex alcalde aparcar en zona prohibida mentre l’actual alcalde ho veu i no li crida la atenció. O demanar al ciutadà que no embruti els carrers i espais públics mentre veuen que no es fa un correcte manteniment, els serveis municipals no tenen la cura suficient dels mateixos o no exigeixen a d’altres institucions o empreses publiques i privades que també ho facin.
El civisme i l’incivisme és un fet ciutadà que necessàriament també ha d’involucrar a totes les institucions i empreses que desenvolupen activitats en el territori (totes elles estan formades per ciutadans i ciutadanes amb les mateixes responsabilitats i obligacions cíviques), és també un fet de responsabilitat social institucional i corporativa. Ja es poden crear altisonants "Consells participatius de Civisme i Convivència" i fer discursos superficials i mal copiats "d’orgull de ciutat" però si el ciutadà no te amb que sentir-se orgullós de la ciutat i no percebeix, amb claredat, lideratge i civisme institucional creïble i coherent, tot fent pedagogia i exemplificant que vol dir viure en comunitat tot respectant unes normes de convivència pacífica, acceptant les regles de joc de la democràcia i els drets fonamentals o els valors constitucionals (com molt bé defineix Victòria Camps) no hi ha res a fer.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada